Una joventut sense futur?
L'atur supera el 40% en aquesta franja d'edat i tan sols un 20% de les empreses contracten titulats
Els experts recomanen un canvi urgent en el model d'atenció social i també un canvi de mentalitat
“No demanem res que no siguin drets bàsics de l'individu: volem formar-nos, ocupar-nos en la feina per a la qual hem estudiat i emancipar-nos.” Ho diu Afra Blanco, portaveu d'Avalot, la branca jove del sindicat UGT. Amb aquesta reivindicació sintetitza els problemes bàsics de la complicada relació que les noves generacions han d'establir amb l'economia en general i amb l'estat del benestar en particular.
“Observant el mercat de treball, les feines, la temporalitat o els salaris, –s'exclama Blanco–, és evident que s'està trencant l'estàndard de solidaritat intergeneracional”, precisament, diu, perquè “és impossible mantenir gaire anys aportacions que garanteixin que la gent gran rebi la protecció que els correspon”.
Hi coincideix la seva homòloga a CCOO, Aina Vidal, coordinadora d'Acció Jove, que denuncia: “ja fa temps que els joves s'han convertit en ciutadans de segona” i que ho tenen difícil per tenir accés a l'aixopluc públic.
Les dades són contundents: segons l'Observatori Català de la Joventut, actualment només una quarta part dels menors de 30 anys aconsegueixen començar una vida independent fora de la llar parental, mentre que abans de la crisi la taxa s'acostava a un terç. D'aquests, si fa una dècada gairebé dos terços dels menors de 35 anys s'aventuraven amb un pis de propietat, segons les dades del mateix observatori corresponents al 2012, poc més del 40% s'atreveixen a comprometre's amb una inversió d'aquesta magnitud. Paral·lelament, el percentatge d'abaratiment del lloguer no s'adiu, denuncien, “ni de molt”, amb la davallada del sou mitjà. El contracte laboral més generalitzat entre les noves generacions és inferior a un mes, gairebé sempre lligat a feines estacionals i, per tant, inestable. El més trist és que un de cada tres d'aquests treballadors precaris és llicenciat.
I per sobre de tot, l'atur. L'EPA del tercer trimestre, tot i una escarransida millora, continua situant la taxa d'atur juvenil per sobre del 40%, amb una temporalitat de més del 66%. A més, un estudi elaborat per la fundació Everis revela que gairebé un 80% de les empreses espanyoles reconeixen que no han contractat persones acabades de titular durant els últims 5 anys.
Entre les múltiples facetes de les dificultats del jovent hi ha, finalment, la diàspora a l'estranger. Des del 2009, a Catalunya han marxat més de 25.000 joves a buscar el futur a fora. Segons l'Avalot, un terç no tornaran mai.
Davant de tot plegat, els economistes auguren una substitució d'esquemes a l'estat del benestar que, reconeixen, pot resultar traumàtica. Guillem López Casasnovas, catedràtic de la UPF i autor del llibre El bienestar desigual, recalca que s'ha de canviar “la idea que quan arribi la contingència tindrem el mateix que hem vist fins ara”. Per López Casasnovas, les dues característiques que veurem mutar seran bàsicament la universalitat i el contingut de les prestacions. “Aquest contingut –respon– es farà a mida, amb més interdepartamentalitat.” És a dir, que, per exemple, caldrà oferir cobertura social lligant serveis com l'habitatge social amb les polítiques actives d'ocupació. Si fins ara no s'ha fet una política social integral ha estat, segons l'acadèmic de la UPF, “pel pacte implícit que els recursos s'havien d'ocupar de la gent gran, mentre el mercat remunerava la productivitat i la formació dels joves, que ja trobarien compensació quan fossin grans”.
Tres opcions
Però l'equilibri s'ha trencat, perquè no sols no hi ha bones remuneracions sinó que ni tan sols hi ha feina, i és per aquest motiu que cal triar entre tres opcions: apujar impostos (“qui gosi fer-ho”), reduir l'atenció als col·lectius que teòricament, es poden esperar, o generar dèficit. Aquesta última és potser la menys viable de totes, perquè, segons el catedràtic, “ens mengem la solidaritat intergeneracional i projectem cap al futur els comptes negatius”.
Per López Casasnovas, el problema no és tant l'esforç que es faci per la sostenibilitat de l'estat del benestar, que sempre dependrà del que diguin les urnes: la feina de filigrana serà extreure el màxim de benefici dels recursos de què es disposi. Per això, caldrà que el sistema de protecció social “sigui flexible”, defensa, i introdueixi la innovació en la solució de problemes, com ara la domòtica, amb actuacions preventives i no reactives, per evitar, per exemple, la “uberització” dels joves, perquè no acudeixin a feines submergides que “difuminen tot el sistema”.
A la mateixa universitat, però observant la situació des d'una altra disciplina, ho enfoca el sociòleg Gosta Esping-Andersen, que fa anys que avisa que, al marge de la crisi, les perspectives del jovent queden frenades per un plantejament formatiu mal orientat des de les llars d'infants. Entre les solucions de futur que proposa n'hi ha de llarg abast i de xoc, algunes de consensuades i d'altres de més incòmodes.
Esping-Andersen recorda que els joves que en èpoques anteriors podien acudir a la construcció o a feines de poca qualificació ara com ara no tenen aquesta possibilitat i arrosseguen mancances formatives. A més d'aquesta falta de perspectiva, el sociòleg danès creu que hi ha “el formidable obstacle de la rigidesa del mercat de treball” i la seva mateixa estructura, basada en un valor afegit molt baix.
A Catalunya, subratlla, les activitats històriques, com l'automoció i el turisme, tenen baixa productivitat i salaris moderats perquè siguin competitius. “Per no esmentar la tendència a rebaixar costos, un costum estructural advers per al foment de l'ocupació de qualitat”, deplora. No obstant això, Esping-Andersen no creu, “com alguns afirmen, que els treballadors de 50 anys bloquegin l'entrada dels de 25, sinó que les empreses tenen por d'expandir les plantilles”.
Quant a la perspectiva de cobertura en forma de pensions, pel sociòleg de la UPF només hi ha una possible solució: eliminar l'edat de jubilació. Suprimir-la milloraria la situació, promet l'expert, que matisa que “aquest nou model de retir s'ha d'acompanyar amb altres mesures”. En qualsevol cas, sentencia: “Estic convençut que la prolongació de la vida laboral és inexorable. Jubilar-se als 60 o 65 ja és història.”