La Rosita se'n va a veure món
La cervesera artesana es refà d'una caiguda de la demanda i ven a 14 països
Arribar a la cervesa després de descartar el vermut i el vi. És el camí que van recórrer Ramon Ollé i Pep Pérez per fundar Cerveses la Gardènia o, el que ve a ser el mateix, per parir la cervesa Rosita. Ollé i Pérez han aconseguit convertir la Rosita en una marca de referència quan es parla de cervesa artesana a Catalunya i, de fet, ja l'exporten a 14 països d'arreu del món. “Són molts països, és cert, però venem a clients que són molt petits”, confessa Ollé.
Els creadors de la Rosita eren socis en un negoci especialitzat en riscos laborals i, fins fa vuit anys, tot el que sabien de cervesa ho sabien perquè n'eren consumidors. De fet, abans de posar-se a fer Rosita van pensar de fer vi però van concloure que el mercat està saturat i que cal ser una eminència per fer un vi que es diferenciï de la resta. De la mateixa manera, tarragonins com són, també van valorar la possibilitat de posar-se a produir vermut. Ho van desestimar perquè “és massa complicat. Pots estar dos o tres anys fent proves fins que aconsegueixes una recepta en condicions”.
Així va ser com van aterrar en el món de la cervesa artesana. Van deixar-se assessorar per un mestre cerveser d'Argelers, a la Catalunya del Nord, i la seva presentació en societat va ser una arrencada d'èxit, perquè la producció inicial de Rosita, 20.000 ampolles, va exhaurir-se en dues setmanes. “No teníem ni departament comercial, no el necessitàvem. Per què el volíem si ho teníem tot venut abans de sortir de la fàbrica?” El que havia començat com un experiment semblava haver-se convertit en una mina d'or, “tothom estava en crisi menys nosaltres”, i amb cosa de mig any Rosita treia 40.000 ampolles al mercat cada mes i tenia una plantilla de set persones. Aquell èxit fulgurant va desembocar en trompada, perquè la demanda va caure en picat.
“Va ser una cura d'humilitat”, recorda Ramon Ollé. A Rosita li va tocar fer els passos per posar fonaments a un projecte que havia començat a prendre forma des de la teulada.
Arrencar de nou.
No obstant això, lluny de sacrificar la qualitat i els trets distintius d'un producte que, inicialment, tant havia agradat als clients, van optar per intensificar l'estratègia comercial.
Ramon Ollé admet que “Rosita no hi té res a fer en un bar o en una terrassa. Allà les grans marques de cervesa sempre ens guanyaran”. L'opció va ser apostar per intentar entrar als restaurants. “Vam entendre que ens tocava ser en un lloc on el client es deixi aconsellar. Avui, el 85% de les nostres vendes les fem en hotels i en restaurants de la gamma mitjana i alta.” Formar part de la carta de cuiners de prestigi és un as a la màniga per vendre cervesa a l'exterior. “Si proves de vendre cervesa a Europa no et prenen seriosament perquè tothom sap que aquí el que fem molt bé és el vi i el cava. Es pensen que de cervesa no en tenim ni idea.” Ramon Ollé explica que “només associant-nos a marques de qualitat com són els grans restaurants hem aconseguit l'impacte i la credibilitat que buscàvem i ens interessava”.
Arribats a aquest punt, Rosita, que produeix 200.000 litres anuals, pretén créixer un 25% aquest any i es fixa en el mercat dels Estats Units. “Els Estats Units ens demostren que el marge de creixement de la cervesa artesana és brutal. Allà un 15% de la cervesa que es beu és artesana. Aquí no arribem ni a l'1%.”
La Rosita se'n va a veure món