Les epopeies gregues d'Alexandra Panayotou
La ultrafondista d'origen hel·lè resident a Catalunya s'ha popularitzat amb desafiaments físics cada vegada més exigents
Es podia tractar de qualsevol heroïna d'una epopeia de l'Antiga Grècia, però Alexandra Panayotou és una corredora d'ultrafons resident a Catalunya i amb un missatge clarament lligat als paràmetres que han de marcar els destins del segle XXI. Des de fa tres anys Panayotou s'ha convertit en un personatge cada cop més present no només en l'àmbit de les curses populars i de muntanya, sinó en la societat catalana, arran dels seus desafiaments cada cop de més envergadura. «Ja em coneixeu. No en tinc prou a fer les coses difícils, sempre procuro anar una mica més enllà», deia dimarts en la presentació del seu últim repte, que començarà aquesta tarda amb la travessa de Montserrat a Matagalls, i tornada al monestir en menys de 28 hores. Fa poques setmanes se la va poder veure a la llotja del Camp Nou, convidada pel mateix Joan Laporta, un altre dels personatges del moment, que també ha quedat admirat per les gestes d'aquesta atleta nascuda fa 39 anys a Dublín.
El recorregut i l'evolució vital d'Alexandra fins a arribar a aquest punt té la seva història. Sorprenentment, la protagonista d'aquestes gestes gairebé no va practicar esport des dels 17 als 30 anys. «Al final de la meva carrera universitària anava perduda. No sabia quin camí agafar. No portava una vida sana. Sempre m'estava queixant, no tenia ni projectes, ni autoconfiança... No tenia res a veure amb l'Alexandra il·lusionada i amb les ganes de fer coses que coneixeu ara», recorda. Va ser aleshores quan va recuperar la pràctica esportiva i el contacte amb la naturalesa que havia tingut durant la seva infantesa a Irlanda, on el seu pare exercia d'investigador a la universitat. Panayotou va començar a córrer maratons. El 2004 es va classificar en segon lloc de la prova de Barcelona, amb el seu millor registre (2h48), i a punt va estar de guanyar-se una plaça en la selecció grega per als Jocs Olímpics d'Atenes. Una sèrie de lesions li van començar a fer la vida impossible i la van allunyar de l'atletisme d'elit al mateix temps que engegava una empresa d'organització d'actes socials, per a empreses, de festes per a nens... Alexandra, ja establerta a Catalunya des del 2003, va decidir córrer només per disfrutar. Un amic la va animar a participar en la Matagalls-Montserrat del 2006 i aquí es va iniciar el seu idil·li amb les proves d'ultrafons. Panayotou va guanyar la travessa amb un temps de 11h29 i es va adonar que estava especialment dotada per a aquest tipus de proves. «L'ultrafons és un repte personal, contra un mateix: aventura, superació, treball, trobes valor a les coses que tenen el seu valor, t'ajuda a trobar solucions als problemes del dia a dia. En certa manera, et dóna un sentit a tot. Cada desafiament et deixa canviat», reflexiona. A l'hora de resoldre amb èxit cada nou repte també hi han ajudat els estudis que Panayotou té de psicologia i filosofia. «No pensava que els faria servir tant», admet la ultrafondista, que entre les seves ocupacions també hi ha la de fer xerrades motivacionals. Avui i demà toca la travessa Montserrat-Matagalls-Montserrat, però Alexandra ja està preparant nous desafiaments pel 2010 i té pensat escriure un llibre sobre les experiències que va viure amb els 2.010 quilòmetres que va recórrer per promocionar l'europeu de Barcelona. D'idees, no n'hi falten.
«Les proves d'ultrafons són
un repte personal: aventura, superació, et dóna sentit a tot...»
Running Green i la Matagalls ultra
Panayotou ha anat polint el seu discurs en cada nou repte. A partir d'ara els seus desafiaments aniran lligats al projecte Running Green, de consciència mediambiental. «El verd no és un color, és una forma de vida», és un dels lemes d'aquesta iniciativa a partir de la qual té la intenció d'anar donant uns consells senzills per ser proactius i en comunió amb la naturalesa. Lligat a aquesta idea, aquesta setmana també es va presentar la Matagalls-Montserrat ultra, una evolució d'aquesta clàssica travessa que es pretén organitzar entre la primavera i l'estiu del 2010 sota aquestes directrius: 100 km, 7.000 m de desnivell i 18 hores de marge.
