LFP, l'antimodel

a l'alça

Encerts en el planter. Entre les sospites en algun sector sempre inquiet del barcelonisme de què Guardiola no té l'ull fi per a les contractacions (paciència amb Txigrinski, si us plau) apareixen episodis encoratjadors i engrescadors que ningú gosa posar en dubte: la gent de la casa. L'últim ha estat Pedro, aquest jove canari tot esforç i esperit, que deixa en molt alt nivell el planter barcelonista i les decisions i les apostes del seu tècnic.

Torna a aparèixer la Lliga de Futbol Professional (LFP) en l'escenari mediàtic i no puc evitar recordar el seu lloc web, un excel·lent bunyol a l'altura d'aquest organisme. Com es pot anar per la vida amb aquest lloc a internet, tractant-se d'una de les lligues més notòries i suposadament interessants del panorama mundial? Doncs sí, sembla que no els fa vergonya.

I es presenta en públic un altre cop la LFP per escenificar una paròdia de foc d'encenalls després de la qual el seguidor de carrer no pot fer res més que tornar a posar en dubte la viabilitat d'aquest organisme, cregut com un lobby, però encara subjecte a l'arbitrarietat i consignes de la Federació Espanyola de Futbol.

Ha determinat el Parlament espanyol que aquells estrangers desplaçats a l'Estat que cobrin més de 600.000 euros l'any, tributin un 43% en comptes de fer-ho en l'escala màxima del 24%. En temps de crisi, tothom s'estreny el cinturó excepte el futbol, sembla, després d'escoltar el seu president, que en un atac de bogeria se li va acudir, de sobte, amenaçar d'aturar la lliga perquè aquesta mesura anava contra l'economia dels clubs i podria fer minvar el potencial de la lliga. En un país seriós, José Luis Astiazarán, hagués estat advertit, o potser fulminat, per haver amenaçat d'aturar la lliga per una mesura fiscal que pretén posar ordre en uns beneficis fiscals que només recompensen els futbolistes multimilionaris.

La LFP és l'antimodel d'organització, i després d'aquest pronunciament pel que fa a un aspecte tan seriós com és la fiscalitat, el poc crèdit que podia tenir davant l'opinió pública se l'ha cruspit. Abans de reclamar el que no li correspon, la LFP té molta feina que se li acumula després de tants anys, com per exemple, regular i vetllar per la salut financera dels equips professionals espanyols, cosa que no fa, i així el deute conjunt torna a marcar unes xifres d'escàndol.

De què es poden queixar la LFP i els equips si l'Estat s'ha llançat dotzenes de cops a salvar el futbol? O és que la LFP no recorda els plans de sanejament que van servir per poder recuperar entitats que estaven a punt de desaparèixer?

Mala estratègia, aquesta d'intimidar amb aturar el futbol. Molt lleig. Potser caldria un Garzón futboler per entrar a fons en aquest organisme i els clubs inscrits per saber com es poden mantenir deutes milionaris amb la Seguretat Social o Hisenda i que mai no passi res.

de baixada

Una directiva esquinçada. Laporta ha guanyat la batalla, per ara. No hi ha dubte que és un president que té estratègia, al més pur estil nuñista. Ara en queden les restes, els directius degradats, acomplexats i sense recorregut en una junta en què ja els han dit que no els volen. Ara és quan aquest grup suposadament liderat per Jaume Ferrer hauria d'intervenir. Malauradament per a ells, ni Ferrer ni els seus tenen estratègia ni ritme.