Més enllà del quart poder

El Madrid és una olla de grills quan l'equip només ha quedat eliminat de la copa tot just començar (cap novetat) contra un segona B (tampoc és nou). La diferència rau en el creixement exponencial del grau de perversió de tot l'entorn blanc durant l'últim any, que se singularitza en una marca que pertany a l'anomenat quart poder –la premsa, en general– i que, seguint la tradició de les capçaleres que ha controlat el seu director general, Pedro J. Ramírez, sobrepassa la ratlla de la funció clàssica dels mitjans de comunicació i s'erigeix, realment, en una eina de poder, un instrument al servei d'interessos personals i polítics sota el pretext del dret a la informació. L'intent de dinamitar Rajoy en favor de la línia dura del PP i la trama inventada al voltant de l'11-M no queden tan lluny. No vull donar lliçons a ningú, cosa que ells sí que fan en els fòrums que organitzen per –quin cinisme– parlar de pulcritud, de compromís amb la societat, d'independència i de civisme.

Sabem que Marca va engegar una campanya per fer fora Ramón Calderón, que segurament era un trampós i tenia merda sota l'estora, però no menys que Florentino, Mendoza o Sanz. No tenim proves, però sí sospites, que en aquella duríssima croada contra el president del Madrid no es va mirar prim en termes d'ètica periodística, perquè l'objectiu era carregar-se'l, i s'hi valia tot. També sabem que Marca va torpedinar qualsevol altre candidat que no fos Florentino fins que l'ésser superior va quedar sol en la seva superioritat. És el president del Marca, adulat i pontificat, i les seves actuacions i fitxatges han estat indiscutits, i qui ha gosat plantejar objeccions ha estat tractat d'ignorant o de dement.

I és aquest diari el que rep les millors filtracions. Però tot té una segona cara, més amarga, que el president Pérez comença a tastar. Ara es comença a adonar que el seu suport periodístic l'està devorant. Eliminats de la copa i amb l'objectiu declarat del triplet fet miques, Marca farà que canviï d'entrenador quan vulgui. I aquest moment és a prop. Si va ser capaç de fer caure un president i triar el seu substitut, què no farà amb un simple tècnic que només era el quart de la llista. Els articles d'opinió a doble plana que facin falta estan garantits, i per resistir tanta pressió s'han de tenir les mans lliures, cosa que el president Pérez no té. Tampoc està acostumat a les crítiques, li falta cintura per entomar-les, dialèctica per replicar-les; i li sobra por de convertir-se, si no es plega als dictats dels escrivents, en el següent objectiu a abatre. Jo t'hi poso, jo te'n trec. El quart poder fet realitat.

Hi ha qui resumeix la diferència entre el Barça i el Madrid dient que el Madrid no es refarà mentre les decisions esportives estratègiques es prenguin al despatx del president. Si es van traslladant a la seu d'un diari, per molts exemplars que vengui, per molta opinió que generi, més que el fracàs esportiu o la inevitable conversió en societat anònima, ens haurà de preocupar que el fenomen no s'estengui.