La Davis i l'argument

Diuen les cròniques oficials que Barcelona ja viu la final de la copa Davis. Volen dir amb això que aquests dies ja rutlla alguna cosa del programa d'actes que la Federació Catalana de Tennis i l'Ajuntament de Barcelona han ideat pels dies previs a una final per a la qual la federació que presideix Francesc Orriols s'hi ha deixat la pell, i que el consistori barceloní rep amb els braços oberts i sumant esforços i suport de tota mena. Dues institucions catalanes unides per un esdeveniment que tornarà a omplir el Palau Sant Jordi de banderes espanyoles, com fa nou anys, en una cita recordada també per la xiulada que s'enduia la megafonia cada cop que es gosava dir res en català. No estaria bé, però, acarnissar-nos amb dues institucions que tot el que volen és treballar pel bé d'un esport i d'una ciutat amb el nexe comú de la paraula més virtuosa dels nostres dies: promoció. Si la Davis promociona el tennis i promociona Barcelona, no farem escarafalls per quatre banderes ni per quatre xiulets i, obedients com som, en farem promoció i callarem. Però també farem memòria. Per recordar, per exemple, que promocionar l'esport era el que feien els organitzadors de l'obert de futvòlei que, dissabte passat, van veure frustrat un Catalunya-Espanya a Coma-ruga. O per recordar que promocionar l'esport també és el que volia la Federació Catalana de Patinatge quan va lluitar pel reconeixement internacional a Fresno i a Roma, on es va desaprofitar l'oportunitat de posar fi a la gran anomalia de l'hoquei sobre patins, la que fa que, en cada mundial o europeu, la federació que organitza més partits cada cap de setmana no hi sigui. L'argument de la promoció va ser reduït al no-res per part dels mateixos que ara ens volen fer creure que la Davis al Sant Jordi és una promoció de bandera. Exactament, d'una determinada bandera que no cal anar a Madrid per trobar qui la defensi a cor què vols. També a través de l'esport.