L'RDA, fa 20 anys

Ara que es commemoren els 20 anys de la caiguda del mur he pogut recordar que el juny del 1989 vaig tenir l'oportunitat de visitar l'RDA, tot just cinc mesos abans del seu esfondrament. El motiu era una invitació de la Federació Espanyola d'Atletisme a sis entrenadors de proves combinades de l'estat. La durada de la visita va ser de deu dies. Tres entrenadors vam anar a Rostock i els altres tres, a Brandenburg, on hi havia un centre d'alt rendiment femení. El viatge es va fer des de Madrid via Viena i Berlín. A l'entrada a l'aeroport de la zona est de la ciutat vam tenir el primer tast d'aquell país: control, vigilància, inspecció i comprovació de tot allò que entrava al país.

Com que estàvem convidats pel govern de l'RDA vam gaudir de certs privilegis: guia, intèrpret i furgoneta amb xofer. Això sí, sempre ens acompanyava un agent del govern a les instal·lacions esportives, als entrenaments, a les competicions i a l'única visita turística, de 27 quilòmetres, que va acabar amb un dinar en un parador immens del govern.

La meva impressió i els records sobre aquella estada es poden resumir en diversos aspectes. Durant el temps que hi vam ser, la sensació de seguretat era absoluta, probablement perquè sabíem que tot estava vigilat. Hi havia cues per obtenir qualsevol cosa, però a nosaltres –convidats oficials del govern– ens van donar el privilegi d'estalviar-nos-les. L'hotel i el menjar era molt senzill, sense cap mena de luxe. Tot el país semblava net. Als carrers hi havia molt pocs cotxes, i tots de fabricació comunista. Les bosses de plàstic no existien, tampoc la publicitat comercial, i a la nit recordo grups de soldats passejant, alguns d'ells borratxos. Els de fora podíem comprar material d'esports, de música i caviar, però poca cosa més.

Els entrenadors amb els qui vam parlar van ser molt amables. Tenien ganes de parlar del que feien i de més coses, fets que allà es consideraven prohibits; com ara marxar a un altre país a treballar. Vam poder assistir en primera persona a entrenaments, competicions i vam veure personalment les instal·lacions, pistes cobertes i a l'aire lliure i gimnasos. Tot era senzill però completíssim. Per exemple, hi havia un pavelló cobert on s'hi havia afegit una mena de túnel per fer un circuit per desenvolupar les curses de més de 60 m. Per dins el túnel, unes llums, unes videocàmeres i unes cèl·lules fotoelèctriques informaven del pas dels atletes. A l'exterior hi havia uns petits hangars, amb una obertura a l'exterior que permetia els llançaments durant l'època de mal temps. Al gimnàs hi havia moltes barres i peses d'halterofília per a la musculació i pocs aparells. Els llits elàstics i les piscines plenes de retalls de goma facilitaven els entrenaments.

Segons el que vaig veure i la meva llarga experiència jo també m'he fet la gran pregunta: com van aconseguir igualar-se esportivament a potències com els Estats Units o la Unió Soviètica? Les meves respostes són: 1) Perquè tot allò era una qüestió d'estat. 2) Per les ajudes farmacològiques que rebien els esportistes. 3) Per la manera de treballar, més planificat, més específic i molt més dur que el que dúiem a terme als països occidentals.

Pel que fa a la planificació, tota la part tècnica de la federació estava dissenyada amb diversos esglaons, titulacions i responsabilitats. Pel que fa a la preparació específica, la majoria d'esportistes havien estat sotmesos a una selecció prèvia per tal d'orientar-los i dirigir-los a un esport o especialitat determinada. Alguns esportistes joves, que tenien unes facultats físiques impressionants, eren entrenats en condicions extremes per poder-los transformar posteriorment en atletes d'alt rendiment. Agafaven, per exemple, una nena de 150 quilos i amb treball de gimnàs i peses la convertien, quan tenia dotze anys, en una noia de 1m85 i 80 quilos.

La duresa dels entrenaments es traduïa en moltes hores de treball i menys hores de distraccions. Molts esportistes vivien en col·legis i residències esportives al costat de grans instal·lacions esportives, com ara el CAR de Sant Cugat, però sense cap mena de distracció. Al cap només hi tenien la preparació.

Josep Lluís Lucero

Entrenador estatal d'atletisme. Exentrenador de la selecció catalana i espanyola. Exprofessor de les escoles d'entrenadors d'atletisme