El futbol salvarà les sales de cinema?

Mai, fins diumenge, no havia vist cap partit de futbol en unes condicions tan excepcionals d'imatge i so, com en una sala de cinema digital. El Barça-Madrid del 29 de novembre del 2009 no inaugura res, però consolida un nou format, encetat al mes de maig, amb la final de Roma. No hi vaig veure el Barça-Manchester, com tampoc mai no veuré al cinema cap final de la Champions, perquè ja tinc un ritual establert, que vaig modificar arran de Sevilla i que no vaig seguir a Atenes. Ja ho sé: va ser culpa meva i no pas de Cruyff. M'heu de saber perdonar; prou m'ha costat confessar la meva culpa, la meva grandíssima culpa.

Un partit de futbol s'ha de veure al camp. L'aforisme és cert en tant que l'espectador se'n sent protagonista, partícip: s'implica amb els seus jugadors i els anima, increpa l'àrbitre i l'equip contrari. Al camp, l'espectador es transforma molt més que al davant d'una tele. Escarxofat al sofà o amb una birra a la taula del bar, el partit sol fluir al ritme dels comentaris del locutor de torn.

Al cinema, el partit es regeix per les tècniques del so directe. Sense cap veu en off. Ni un comentari. Tothom devia enyorar el seu i no ens hauríem pas posat d'acord: Pou o Puyal? Una transmissió brut natural. Com si hi fóssim. Hi érem. Ben bé al mig del camp. Els veia la cara de patiment, de cansament, de dolor, de perdonavides, de fastigós, d'alegria, de victòria, de derrota, de ràbia, d'impotència... Podries dir que els veies la llengua bruta, la llana del clatell i les etiquetes de les samarretes.

Si la imatge digital és d'una nitidesa que espanta, el so en surt encara més ben parat. És 5.1: cinc altaveus més un subwoofer. És un so de cinema d'efectes especials. Buuuf. Zzumm. Xuuut. Puuutc. I el pum, pum, xim... Notaves la duresa de la pilota, la potència del peu. La força del futbolista. Els gemecs. L'escopinada sortint de la boca. Els crits. Els insults dels aficionats contra el portuguès del Madrid. Els càntics de la tercera graderia.

Aquesta qualitat de so i imatge exclusiu per als cinemes. A cap bar no es va veure així. Les sales reben el senyal d'alta qualitat, mitjançant un sistema anomenat Theatrical, d'ús exclusiu per als cinemes. Els de Mediapro ho tenen tan ben muntat que ja preveuen que els cinemes puguin cobrar entrada, perquè cobreixen drets d'autor! La societat propietària dels drets de la Lliga de Futbol Professional va enviar un tècnic per supervisar totes les projeccions, sala per sala, que es van fer a tot l'Estat.

Els cinemes que no van fer futbol ahir no van fer calaix. Per exemple, a Girona, als Albéniz 1.076 persones van passar per taquilla per veure el Barça-Madrid en tres sales. Les altres deu sales del grup es van repartir 1.010 espectadors en totes les sessions dominicals.

De veure el futbol al cinema em va complaure la nitidesa de l'aire, l'absència de fum, poder arribar a casa sense aquella pudor de sutge. Molts no s'acostaran mai a un cinema per veure futbol perquè no els deixen fumar. Millor, que es fumin! Alguns fumadors més pacients, menys compulsius, aficionats al cinema, prou que van esperar a la mitja part per encendre la cigarreta

El futbol salvarà les sales de cinema?