Tot guanyat, i tot per guanyar

M'agrada el «tot guanyat, tot per guanyar» escollit per a la celebració del sisè títol de la temporada blaugrana. De fet, poquíssimes coses del Barça no m'agraden, darrerament. Com a la majoria, m'imagino. Sobre el lema dels sis títols, els entesos asseguren que la idea és dels creatius publicitaris de la marca esportiva que patrocina el Barça. Segurament és així, però a mi em costa molt no veure-hi una clara inspiració en un dels poemes més celebrats de Miquel Martí i Pol, Ara mateix, que acaba amb aquell: «Cridem qui som i que tothom ho escolti / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible.» Sabent la devoció de Pep Guardiola pel poeta de Roda de Ter, em fa la sensació que al darrere d'aquesta frase publicitària tan original pel seu to poètic, s'hi amaga una inspiració que no és només la d'un creatiu de la multinacional esportiva.

Aquests dies que hem tornat a tenir l'Oleguer Presas entre nosaltres per jugar amb la selecció, m'ha vingut al cap també aquella invocació que, en un altre moment de gran eufòria, va fer el futbolista sabadellenc al Kavafis que ens va traduir Carles Riba i que posteriorment va musicar Lluís Llach en el seu Viatge a Itaca. Aquell poema que s'ha convertit gairebé en himne i que ens empeny a «anar més lluny».

Crec que ho he escrit un munt de vegades, i no voldria acabar aquest inoblidable 2009 sense haver-hi tornat a fer referència, malgrat que pugui semblar pesat. El que s'ha viscut aquest any amb el Barça, però sobretot amb el lideratge d'en Pep Guardiola, a més de ser per emmarcar, és tot un model de com tenim capacitat d'assolir models d'excel·lència a partir del nostre tarannà, el nostre coneixement i també la nostra cultura.

És clar que en el futbol l'èxit i el fracàs estan separats només per una finíssima línia que no se sap ben bé qui la dibuixa, si és que hi ha algú que ho fa. Però també en altres ordres de la vida, dels negocis, etc., es marquen gols en l'últim moment, com el d'Iniesta al Chelsea o el de Pedro a l'Estudiantes, que ho capgiren, per bé, tot.

I aquests gols, alguns cops, que tot s'ha de reconèixer, marcats de xurra, són fruit, però, també, com els altres, d'una feina professional, innovadora i amb moltes dosis d'arrelament al país. Dit d'una altra manera, el que fa Guardiola.

Catalunya té ara mateix en la carpeta d'assumptes pendents una pila de coses que s'han de resoldre per tirar endavant el país. Escoltant el discurs de la majoria de polítics, en sents molts que parlen com si confiessin que en l'últim minut vindrà un Pedro o un Iniesta i farà un gol. És clar que és possible, però per temptar la sort en aquests nivells s'ha d'haver treballat i molt. I això en la política, tot i que hi ha qui ho intenta noblement, no passa. Tant de bo que el 2010 hi hagi més coses, al marge del futbol, que moguin el país endavant.