Jo, president

El FC Barcelona té un president que ha aconseguit una cosa impensable fa uns anys, que la seva figura provoqui més controvèrsia que la de Josep Lluís Núñez. Fa temps que, des d'aquestes mateixes pàgines i des de tribunes molt més influents, es blasma Laporta i la seva circumstància. I, creieu-me, és molt senzill llançar-se a aquesta piscina amb un currículum que des de la seva estrena inclou ítems com ara un xou sense pantalons a l'aeroport, la Fundació Francisco Franco, el curiós cas de Valero Rivera, Sandro Rosell, una moció de censura amb vot massiu en contra, relacions incestuoses amb l'Uzbekistan, embolics de faldilles, el comportament denigrant a Old Trafford –«no em reconec» va dir!–, la dimissió d'un nombre indecent de directius, aquella èpica arenga –«al loro!»–, el salt sense xarxa a l'independentisme polític, Joan Olivé i les auditories de seguretat, Xavier Sala i Martín, la falta d'escrúpols per controlar la seva successió, la caverna mediàtica, etcètera i etcètera. Per tot això, les persones amb un sentit de l'ètica acusat troben que aquest home està fora de lloc. I ara floreixen, a més, les comparacions contínues amb superman Guardiola, i la figura del president se'n ressent d'una manera definitiva.

La pregunta és òbvia. Com és possible que un home tan abominable com aquest hagi estat capaç de portar el Barça a la cúspide dels seus cent deu anys d'història, amb un palmarès i un impacte internacional que xafa la guitarra a tots aquests nous compositors de la cançó protesta blaugrana? Per això mateix. La pregunta conté la resposta.

Per governar la nau blaugrana fan falta uns atributs que, sent generós, s'adiuen poc amb la definició que faríem la majoria d'una bona persona. El Barça és una nau tan gegantina que per arribar a bon port necessita un capità que pensi que els escrúpols són sovint, com deia Pla, collonades.

No ser ningú, perquè Laporta no ho era quan va començar, i plantar-se al bell mig o just al davant de la federació espanyola, la FIFA, la UEFA i el Real Madrid de Florentino Pérez –que aquest sí que era algú– no és una cosa que pugui fer un virtuós dels bons modals. Has de tenir, perquè ens entenguem, un perfil sarkozià o napoleònic i un tarannà tirant a maquiavèl·lic quan es prenen decisions transcendentals que en un instant poden canviar la història del club. Per alguna cosa els russos encara consideren Ivan el Terrible el seu millor emperador i Putin, el seu millor president.

Quan Ronaldinho viatjava inexorablement cap a Manchester, Laporta va decidir posar dos milions més sobre la taula. Quan Rijkaard estava a una mil·lèsima de segon de ser destituït i Scolari ja volava cap a Catalunya, Laporta va decidir mantenir-lo i l'holandès va guanyar la copa d'Europa un any i mig després. Quan el Madrid no volia (i hi tenia tot el dret) que Eto'o anés al Barça, Laporta va decidir trucar personalment a Florentino Pérez i enredar-lo perquè acceptés una operació que va ser la tomba del primer projecte galàctic. Quan el vicepresident esportiu li recomanava que fitxés Mourinho Laporta va decidir que preferia Guardiola. Quan l'afer d'Eto'o estava encallat, Laporta va decidir canviar de rumb un vol i dirigir l'avió cap a Milà per fitxar Ibrahimovic. Quan l'última plantilla de bàsquet ja estava tancada, Laporta va decidir que també volia Ricky Rubio. I quan l'entorn i els mitjans de Madrid l'assetgen Laporta no s'enfonsa, s'envalenteix.

Quan ets el president del FC Barcelona, com els cèsars a l'antiga Roma, els teus èxits i les teves conquestes seran tan grans com els cadàvers que hagis deixat pel camí.