Ja no s'estimen

a l'alça

El Barça que no defalleix. Hi ha una línia de discurs perversa en els mitjans que no simpatitzen gens amb el Barça, vaja, la majoria, que en la prèvia de cada jornada anuncien més que la defensa del lideratge del Barça, la possibilitat del Madrid d'assolir el primer lloc. Àmplies anàlisis, càrrega constant de declaracions i tot tipus d'intimidació mediàtica. El Barça continua sense defallir, per alegria dels que sí que hi simpatitzem.

El director general corporatiu del Barça, Joan Oliver, va mostrar esperança per la possibilitat que la directiva fos capaç de consolidar una candidatura única, alhora que negava tensions en el consell. Oliver, amb massa innocència, barreja el desig amb la realitat. Sí que hi pot haver una candidatura única que sorgeixi de l'actual consell directiu, però per això la vanitat de molts hauria de recular massa i arribats a aquest punt sembla quasi impossible. Precisament Oliver està al centre de la majoria de debats que han trinxat acords, encara que n'hi ha més i de més potents.

La idea important d'aquesta trencadissa en el consell, a primera vista, és que ja no s'estimen. No sé si algun cop ho han fet amb molta o poca intensitat, però ara ja no hi ha cap vincle afectiu entre els dos bàndols. I, en realitat, tampoc hauria de ser motiu de gaire preocupació, tot i que per a la junta el vot que no estigui unificat –tenint en compte candidats potencials que recullen moltes simpaties, com Sandro Rosell– jugarà en contra dels dos bàndols que surtin del consell actual. A Laporta l'amoïna precisament aquest fet, ja que veu que Rosell, aquest cop sí, sense moure cap fil, s'està fregant les mans per una possible victòria motivada per la incapacitat dels seus rivals.

Ara bé, em sembla més que acceptable que el consell ho intenti per dos camins diferents. D'una banda, el vicepresident primer, Alfons Godall, recull tot el cabal de simpatia de la presidència, i sembla que serà el candidat que disposarà de més recursos en la contesa. De l'altra, l'encara vicepresident Jaume Ferrer també anhela liderar un Barça des de la presidència. Amb tots dos, de ben segur dotats de moltes condicions per assolir l'objectiu, també hi viatgen massa dubtes que en un mateix equip no serien tan febles. Godall, escassament visible per al gran públic, ha de fer creïble no només que té un projecte personal, sinó que també és capaç de liderar-lo. A Ferrer, se li ha d'esvair com més aviat millor la sospita que el persegueix que pactaria amb qui fos per garantir-se un lloc en la junta següent.

En qualsevol cas, ara sembla difícil intuir un grup unit perquè l'esquerda en el possible pacte és immensa. Ja no només està en dubte el director general, el lideratge de tots dos o la continuïtat de Sala i Martín, ara ja es dispara a matar, actitud que han pres segones espases en un camp de batalla en què no sembla que hi pugui haver pau. D'aquest sarau, la gent en prendrà nota si no es corregeix aviat, tot i que a molts aspirants ja els està bé, com a Rosell i al mateix Agustí Benedito, que tindrà l'ocasió d'oferir un club com el 2003, però sense les batusses que l'han acompanyat.

de baixada

Guardiola, millor tècnic. Els premis individuals comencen a cansar i a desvirtuar-ho tot. Ara n'ha rebut un Guardiola, com a millor entrenador del món, reconeixement que segur que no li haurà agradat. Aquests premis només aposten pel cavall guanyador. El Pep és molt gran, però tant com el millor del món? Com es computa això? Hi ha algú que pugui lluir aquest guardó en un lloc tan inestable com una banqueta?