Pochettino compleix un any de taquicàrdia

Fa un any, el 20 de gener de 2009, Mauricio Pochettino era presentat com a nou entrenador de l'Espanyol. Una efemèride que coincidia amb la presa de possessió de Barack Obama com a president dels Estats Units. «Sempre recordo quan vaig agafar l'Espanyol per aquesta coincidència», revelava Pochettino en una entrevista recent a El 9. El tècnic argentí agafava les regnes d'un equip moribund que era divuitè en la taula, amb 15 punts, i a cinc de la permanència. Els dirigents del club s'aferraven al mite de l'espanyolisme (jugador estranger que ha vestit més vegades la blanc-i-blava) com a última carta per evitar l'abisme del descens i, de retruc, inaugurar el nou estadi de Cornellà-el Prat a segona divisió. Pochettino agafava el relleu a la banqueta de Bartolomé Tintín Márquez i José Manuel Esnal, Mané. Dues experiències fallides, la tercera havia de ser la definitiva. La candidatura a la banqueta de l'argentí era tot un repte personal, però també tenia un embolcall d'incertesa per a l'entorn. El de Murphy, l'entrenador més jove de la primera divisió, mai havia dirigit un equip professional i la seva exigua experiència se circumscrivia a sis mesos com a ajudant del femení de l'Espanyol. Pocs eren els que confiaven en el miracle dirigit per un tècnic tan inexpert. La primera pedra de toc va ser contra el Barça en la copa. Els blanc-i-blaus van caure eliminats, però el seu equip va plantar cara. La gran gesta va arribar poc després amb el triomf al Camp Nou (1-2) dues setmanes després. Una victòria dels espanyolistes al temple blaugrana 27 anys més tard. «Aquest és el partit que recordo amb més estima de tots els que he dirigit pel que va significar. Ens vam treure una llosa de 27 anys de sobre. L'altre, el partit contra l'Almeria que va suposar la salvació de l'equip», explicava l'argentí. Però abans de segellar la permanència l'Espanyol va iniciar un llarg pelegrinatge pel desert. El triomf al Camp Nou no va ser un estímul a curt termini i Pochettino només va arrencar un triomf en el seus primers nou partits. L'equip va tocar fons a Pamplona. Una derrota al Reyno de Navarra per la mínima va deixar l'equip a vuit punts del descens a deu enfrontaments del final. «Allà vam tocar fons», reconeixia el tècnic dissabte passat. El miracle es va gestar en el tram final de la lliga, en què els blanc-i-blaus, després d'una concentració a Navata es va iniciar la catarsi col·lectiva de la plantilla. L'Espanyol va sumar 24 punts de 30 possibles: va guanyar vuit partits, en va empatar un i només en va perdre un altre. Una recta final miraculosa que pocs podien preveure. Pochettino i la seva plantilla aconseguia una permanència rècord que deixava enrere els guarismes del 2004 amb Luis Fernández a la banqueta. En aquestes dues Pochettino hi va ser present abans com a jugador i ara com a entrenador.

Quan tot semblava ser una bassa d'oli i amb l'estadi de Cornellà inaugurat, la tragèdia trucava a la porta de Pochettino. La mort de Dani Jarque, el 8 d'agost a Florència, va ser un sotrac emocional i un nou repte per al benjamí de les banquetes. «Ser entrenador t'envelleix i jo he hagut de viure coses que altres entrenadors no viuen en 15 o 20 anys.»

Ara la seva missió actual és no passar les angúnies de la temporada passada i aconseguir una permanència tranquil·la. Li tocarà patir, però té l'avantatge de conèixer a la perfecció el microcosmos de l'Espanyol. Un gran punt a favor.

«Ser entrenador t'envelleix per dins. Jo he hagut de viure en un any coses que altres entrenadors no viuen en 15 o 20 anys», reconeixia en una entrevista recent a El 9