I el bàsquet també

Corre una llegenda al Barça que diu que quan el futbol va bé, el bàsquet va fatal, i viceversa. És una llegenda i com a tal no sempre es compleix. Una mostra clara la tenim aquesta temporada, en què està passant tot el contrari. Certament no recordo una cosa com aquesta, un equip de futbol que col·lecciona títols i esgota els elogis i un de bàsquet que s'exhibeix partit rere partit i que, si les coses no es torcen, pot obligar a fer encara més gran les vitrines del museu aquest curs.

El que està passant al Palau aquest any no té precedents. I això que en els darrers anys, des que Núñez es va plantar i es va proposar fer front al Madrid totpoderós de l'època Saporta, hem assistit a una bona pila d' èxits excel·lents dels blaugrana i el que és més important, a autèntics espectacles a la pista. No oblidem que en els últims anys han passat pel Palau, al marge de Pau Gasol, autèntiques figures mundials.

Veient, però, els partits de l'ACB o de l'Eurolliga tinc el convenciment que mai com ara l'equip havia exhibit una força i una superioritat com la d'aquesta temporada. Fer comparacions, sobretot entre dos esports com el bàsquet i el futbol, a més que no són fàcils, sovint estan mancades de rigor i són merament superficials. Sempre he pensat que no es pot comparar un esport que es juga amb les mans amb un altre en què la pilota es mou a cop de peu. Ara bé, sí que hi ha algunes coses que podrien ser comunes a l'hora d'entendre l'èxit del bàsquet i del futbol. Posaria la mà al foc que Pascual i Guardiola comparteixen una mateixa filosofia a l'hora de fer la seva feina. No ho sé, però m'imagino que el Barça i les seccions són com una mena d'això que anomenem un clúster d'empreses. Empreses que en aquest cas són equips d'esports diferents però que comparteixen una mateixa estratègia i objectius. I per sort, i això és el que els fa més grans, i també més envejats, és que entre els principals objectius que comparteixen hi ha el d'oferir espectacle. De fet és una obligació que el club s'ha imposat històricament.

Quan es construïa el Camp Nou a mitjan dels anys cinquanta, l'aleshores president Miró Sans va preguntar als seus col·laboradors mentre feia una visita a les obres: «Aquest camp l'arribarem a omplir?» Un d'ells li va contestar: «Amb jugadors com Kubala que facin espectacle, no en tingui cap dubte.» Guardiola i Pascual, barcelonistes de naixement, haurien contestat aquell dia el mateix perquè és el que pensen i per això fan el que fan i són com són.