“L’equidistància i el fet de no pronunciar-se em generen rebuig”

Hi ha dies de tot. No sé si més que abans, però en rebo. El futbol em va ensenyar a saber-les encaixar, estic immunitzat. A més, com que la majoria de comentaris que et fan són partidistes, doncs ho has de relativitzar. La diferència potser és que quan jo era futbolista el tema de les xarxes socials no era tan present com ara. De tota manera, mai no he sigut gaire polèmic ni he sigut de tenir rampells.

Jo sempre ho havia respectat, quan jugava; el que no m’agradava era si entraven en temes personals. Ara que soc a la ràdio i a la televisió, sí que percebo que a la majoria de futbolistes no se’ls posa gaire bé si opines de com juguen o de quin rendiment ofereixen. El que passa és que jo puc opinar perquè soc opinador, jo no soc periodista.

És possible. El fet que hi hagi jugat tants anys i que ho hagi viscut de primera mà, m’ajuda. Crec que passa el mateix que en qualsevol altre gremi, a una persona que opina perquè fa molts anys que està en aquell sector, te l’escoltes amb una actitud diferent de la que tens si opina algú que no sap ni de què parla.

Tinc la sensació que aquest interès sempre hi ha sigut. Ara està més magnificat perquè hi ha més mitjans, però els equips grans sempre ho han patit. Tot i que jo només puc parlar de referències perquè no he estat mai posat en ambients gaire estel·lars.

El primer equip el vaig tocar d’esquitllentes. Ara m’adono que el Barça és un monstre, però quan jo jugava aquesta sensació no la vaig tenir.

El procés va esclatar quan jo ja havia fitxat pel Girona, la situació era força diferent quan jugava a Valladolid. Llavors no hi havia aquesta concepció de la relació entre Catalunya i Espanya i el màxim que m’havia de sentir dir era: “No pareces catalán, eres muy majo.” Jo no m’he sentit mai espanyol, i va arribar un moment en què no pronunciar-se volia dir que et quedaves fora del que estava passant al teu voltant. A mi l’equidistància i el fet de no pronunciar-se em generen rebuig. Si no et pronuncies, te n’estàs rentant les mans. Ara, col·laborant a la televisió, veig tuits i missatges de gent que li diu a l’empresa que té un independentista allí dins i que li està pagant diners d’Espanya. També n’hi ha que diuen que, tot i que soc independentista, faig bé la feina.

És possible que també n’hi hagi, sí. És absurd, perquè una cosa és la posició política personal que té cadascú i l’altra és la feina.

Potser m’ho hauria fet anar d’una altra manera perquè no fos tan evident la meva posició política. Contínuament es demana als jugadors que es pronunciïn però, quan ho fan, reben crítiques per tots costats. Acabes pensant que no val gaire la pena. No sé si llavors era tan independentista, però segur que el que no m’he sentit mai és espanyol. En una situació com l’actual, podria tenir més dificultats per fitxar per segons quins equips? No ho sé, no crec que un fitxatge meu pogués arribar a generar cap boicot. A més, les coses sempre són molt més senzilles i el rendiment ho acaba tapant tot. Mira què ha passat amb Zozulia; va haver de marxar del Rayo perquè l’acusaven de ser un nazi i l’afició el rebutjava. Ara és a l’Albacete i l’aplaudeixen perquè és el màxim golejador, ningú se’n recorda, de com pensa.

Culer de cap a peus. Al Lleida me l’estimo molt, al Girona hi vaig viure dos anys fantàstics i a l’Espanyol li estic molt agraït, però jo he sigut del Barça tota la vida.