“No sé com s’ho van fer, però amb tres mesos vam tenir un pavelló”

Vam mirar de fer un equip bastant complet per poder lluitar per pujar a primera. Vam fitxar jugadors de Ripollet, Sabadell, Súria... i vam fer un equip bastant bo, i vam tenir la sort de fer la promoció, a Ponferrada i a Manresa. Ccom que no hi havia pavelló i els partits els fèiem en una pista descoberta del Pujolet, vam haver de jugar a Berga. Al cap de tres o quatre mesos, començava la lliga ACB i no teníem pavelló. No sé com s’ho va fer Josep Salido, però en tres mesos, i d’acord amb l’Ajuntament, van construir el pavelló vell del Congost. Era una necessitat urgent.

Dels que vam pujar, va ser el que va intentar reforçar-se més. En pujar, ja va venir un nord-americà, Randy Stoll, perquè a Manresa el bàsquet era el primer esport. El Pujolet i el Congost sempre eren plens. Recordo, tornant de Cartagena en autocar, de Can Massana a Manresa amb una gran caravana de cotxes.

Francesc Casé, de Callús, que era l’entrenador; Joan Colell, de Súria; Climent Fàbregas, de Navàs; Antoni Gol, de Ripollet; Ramon Julià, de Sabadell; Josep Reig, de Puig-reig; els germans Riera, de Ripollet; Agustí Valentí, de Manresa; Miquel Bataller, Jaume Vidal i jo, que era el capità perquè el Manresa em va captar, provinent del Navàs, que havia pujat, als 18 anys. Era el més jove, però era el que feia més temps que era a l’equip.

D’aler. Era força ràpid i feia punts. Ja de molt jove no parava de practicar el tir i de botar la pilota. Als 15 i 16 anys baixava al Casal i jugava amb uns 10 o 12 nanos que m’empaitaven. A mi em deien el Maginet i, per triomfar, t’ha d’agradar i has de disfrutar molt, però sobretot és important la humilitat. Recordo que treballava en una fàbrica tèxtil, i quan em va venir a buscar el Manresa els vaig dir que la meva il·lusió era treballar en una caixa d’estalvis. Així els ho vaig expressar a la junta. Em van dir que m’ho prometien, però que havia de firmar donant-me 25.000 pessetes, que era molt en aquell moment, amb la condició que les havia de tornar quan m’aconseguissin la feina. Me la van aconseguir, a Catalana d’Occident, i recordo el meu pare dient-me que no l’acceptés i em quedés els diners [riu]. D’anècdota també recordo que entrenàvem tres cops per setmana; en acabar al vespre, no hi havia cotxes de línia i algú de la junta sempre m’havia de pujar. A final, Josep Salido em va dir que la fitxa d’aquell any, juntament amb una paga, era un Seat 600 perquè [riu] no tinguessin la feina de pujar-me. O també un cop que va venir el Madrid, amb l’Emiliano i companyia, i una empresa va intentar muntar una pista de parquet a sobre el camp de futbol i ens vam trobar que la pilota no botava.

Sí. Em sembla que vam quedar el Colell i jo, però no ho recordo molt.

Vam baixar de categoria, però després vam tornar a pujar. Recordo alguna victòria, com quan vam guanyar el Madrid per 80 a 85. Costava molt portar una regularitat tota la temporada.

Dos anys, però després vaig anar a jugar un any al CB Manresa, que jugava a la pista del Castell, que també va fitxar dos internacionals veterans. Després, ja vaig venir a Navàs i hi vaig jugar un parell o tres d’anys més. Vaig deixar de jugar jove, quan devia tenir uns 26 anys. També vaig fer dues temporades d’entrenador, però per caràcter, ja que suposo que s’ha de ser dur, vaig veure que no era per a mi. Ara, amb 73 anys, faig una mica de natació.

En el primer partit vam jugar contra l’Estudiantes i, en el tercer, quan ja era gairebé titular, em vaig trencar els escafoides de la mà tirant a cistella. Allò em va trencar la progressió.

El que ha fet el Manresa, amb les dificultats econòmiques que té comparat amb altres equips, té molt de mèrit. Déu n’hi do els anys que aguanta a primera i aquí es nota els sacrifici de tots.

Hi vaig poc, però el segueixo.

Sí. De fet, m’agraden els esports en general. Hi ha partits de tot, però em miro els que s’hi juguen alguna cosa. Ara, es lluita d’una altra manera, es juga amb molta força i molt contacte. És una mica diferent al bàsquet d’abans. Són totalment professionals.