“Ens satisfà el reconeixement del públic, no estem acostumats a més”

Al principi de la temporada, les expectatives no eren tan altes perquè veníem de l’any passat, que vam quedar cinquens en el campionat d’Espanya i no vam participar en el campionat d’Europa. L’objectiu d’aquesta temporada era tenir possibilitats d’aspirar al campionat d’Espanya i quedar entre els cinc millors a l’europeu. L’objectiu s’ha acomplert, però al final ens queda una mica la sensació que podíem haver aconseguit una mica més, perquè per una dècima no vam quedar campions d’Europa. Per una sola dècima se’ns va escapar.

Va haver-hi tres jutges que ens donaven primers a nosaltres, tres jutges que donaven primers els italians i el jutge francès, que era qui desempatava, els va donar una dècima més a ells. Els italians són molt bons, fa molts anys que són campions del món i d’Europa. No vaig poder veure la seva actuació en directe, però sí que l’he vist en vídeo, i ho van fer molt bé, és espectacular, sense cap errada. Però la seva coreografia és més pobra que la nostra. Nosaltres vam presentar una coreografia més ràpida i acrobàtica, més complicada. Si jo hagués estat en el paper de jutge, no sé què hauria fet.

Quan vaig arribar a casa va ser quan em vaig adonar de com d’ajustat havia anat el campionat. La veritat és que la sensació va ser molt bona, el públic va estar molt entregat i va ser molt gratificant escoltar com, després de la nostra actuació, el públic aplaudia molt i demanava als jutges que ens posessin un 10.

Moltíssimes hores. Ens entrenem dimarts i dijous i fem intensius de cap de setmana, de divendres a diumenge. A part, cadascú es preocupa de la seva preparació física.

A Barcelona hi fem els entrenaments dels dies entre setmana perquè la majoria de membres de l’equip passem la setmana a Barcelona, estudiant o treballant. Els entrenaments de cap de setmana els fem a l’Aldea. És la manera que ens va millor per organitzar l’equip de categoria sènior; en canvi, l’equip júnior s’entrena sempre a l’Aldea

És pràcticament impossible, a menys que no siguis italià o argentí. Jo estic vivint del patinatge, vaig demanar una excedència de la meva professió de mestre, però perquè faig d’entrenador per a la federació espanyola, dono clínics i faig tecnificacions amb algunes seleccions autonòmiques.

Hi ha un creixement evident. En el darrer campionat provincial de Tarragona de la categoria cadet hi havia cinquanta patinadors, quan, normalment, no se solia passar de la vintena.

És un esport que de mica en mica va agafant una perspectiva de professionalització, es televisa més que abans. L’Olot, que té onze campionats del món de xou gran, de grups de més de 16 persones, hi ha jugat un paper fonamental.

El que ens satisfà és el reconeixement del públic, no estem acostumats a més. El reconeixement de la gent és un premi enorme. En el campionat d’Europa posava els pèls de punta veure com ens aturava la gent i ens felicitava. En aquest sentit, satisfà més l’aplaudiment del públic que no pas el 9,9 de nota que ens donin els jutges.

El 6 d’octubre es disputa el mundial a França. L’objectiu és guanyar-lo, perquè en l’europeu ens hem quedat només a una dècima dels principals favorits. Llavors, l’any que ve es disputen els World Roller Games a Barcelona, són com uns Jocs Olímpics dels esports sobre patins. Volem ser-hi, ja estem preparant la coreografia.

S’han de coordinar i preparar moltes coses, portem molt d’attrezzo: en la d’aquest any fins i tot traiem la figura d’un cavall de mida real.