Persistir en ple «galacticidi»

El mateix psiquiatre, el mateix divan, el mateix pacient. Dilluns l'home enterrava el cap sota terra com els estruços, temorós del futur, i tot just dijous el mateix individu levita disposat a menjar-se el món. «No, vostè no és boig, ni té doble personalitat; el que li passa és que és culer i dilluns patia perquè el Madrid els havia atrapat en la lliga i avui no li cap l'ànima al cos perquè en Cristiano i companyia s'han quedat sense final de la Champions al Bernabéu...»

És la salsa del futbol. Avui, el Madrid de Florentino és un fracàs. Els 300 milions gastats i exhibits l'estiu passat no han servit per evitar el ridícul en la copa davant l'Alcorcón, ni per superar la mediocritat a Europa. Els quarts de final de la Champions tenen reservat el dret d'admissió, i al Madrid fa sis anys que li tanquen la porta als morros. Juventus, Bayern, Arsenal, Roma, Liverpool i ara el Lió, botxins de tots els colors, procedències i categories.

El model galàctic de Florentino s'ha fumut una nata colossal, està ferit. I ara toca escoltar Guti estripar, veure Ronaldo acusant Higuaín de la desfeta, llegir com la dona de Kaká esbudella Pellegrini al Twitter, sentir Florentino esmolant la destral, contemplar com Valdano toca el violí mirant d'esquivar l'atzagaiada i constatar com l'entrenador formula les últimes voluntats abans del cop de gràcia.

I mentre la teoria dels vasos comunicants experimenta en el barcelonisme la seva enèsima empírica demostració, les preguntes que no apareixen en cap enquesta són si això ajudarà el Barça a guanyar el València diumenge? O a avançar davant l'Stuttgart cap a la final de la Champions del Bernabéu? Tindrà l'equip de Guardiola més fàcil ara revalidar el títol de lliga?

El ni-ni està de moda. Doncs bé, ni l'eufòria del lideratge ha ajudat el Madrid a eliminar el Lió, ni la depressió del KO europeu li farà llençar la lliga, com tampoc ho van fer ni el Madrid de Capello, ni el de Schuster, tots dos campions. I si parlem del Barça, ni el pack d'Almeria –empat, autogol, expulsió, penal no xiulat i pèrdua de lideratge– era un pèssim símptoma de futur, ni el KO galàctic aplana el camí cap a una nova primavera triomfant.

El Barça té el seu propi camí, que per cert de moment no és gaire diferent del que el va conduir al triplet la temporada passada. També llavors l'equip va fer algun pas enrere a finals d'hivern (Betis, Lió, Espanyol, At. Madrid, Mallorca) per fer-ne després dos endavant a la primavera, tant en el nivell del seu futbol, com en el del seu rendiment en resultats.

L'equip de Guardiola no pot perdre ni un segon més en àrbitres i campanyes mediàtiques i s'ha de centrar a pujar aquest graó que li falta per resoldre més còmodament els partits. La pèrdua de gol és l'única dada objectiva que empitjora aquest Barça respecte al de fa un any. I mirar més a porteria, evitar l'embut davant l'àrea, connectar Ibra a l'equip, no descuidar la velocitat de pilota, desenterrar Bojan i els gols de segona línia són factors en què pot millorar per recuperar la contundència ofensiva.

El retorn de Keita i Abidal pot ajudar, però el València no espera i és més urgent que Márquez ajudi, que Touré es connecti, que Iniesta aconsegueixi amb Maxwell i Pedro generar a l'esquerra part del voltatge que Alves, Xavi i Messi generen a la dreta. Treballar, persistir i no badar són les armes secretes d'aquest Barça i aplicar-les fins al final és l'única aposta realista per revalidar el títol i completar el naufragi del Madrid de Pellegrini, que –no ho oblidem– és millor que el Madrid de Juande Ramos.