135 minuts

Els vuitens de final de la Champions van donar al Madrid de Florentino Pérez una lliçó que no oblidaran. Els diners no serveixen per comprar els somnis i el seu somni de recuperar el respecte a Europa conquerint per fi la décima a la final del Bernabéu ja s'ha convertit en un malson. El de l'eliminació a mans del Lió, el de les setmanes llarguíssimes d'aquí a finals de maig i el de veure el Barça acostant-se a l'objectiu.

Però aquests vuitens de final de la Champions també tenien una lliçó per al Barça de Guardiola, que farà bé de no oblidar. Sortir al camp amb el dièsel no és suficient, esperar el partit en comptes d'anar-lo a buscar no serveix, pensar que la qualitat acabarà decidint per si sola o jugar al 70% d'intensitat i d'agressivitat és el primer pas per passar de guanyar-ho tot a perdre-ho tot.

Els pecats de la primera part de Stuttgart, la laxitud del Calderón, les mitges tintes d'Almeria o el pas enrere de la primera part contra el València eren símptomes del mateix mal. No és problema d'actitud, sinó de rutina, del fet que la temporada es fa molt dura per molts factors, perquè en la darrera ja s'ha guanyat tot, pels rivals que t'esperen amb tot, per les lesions, per les càrregues d'entrenament de gener i febrer, pels arbitratges, pels dèficits individuals que afecten el rendiment col·lectiu.

Afortunadament per al barcelonisme, el seu entrenador està molt més pendent de les febleses puntuals de l'equip que de les provocacions que li arriben de l'exterior; afortunadament, al vestidor hi ha lideratge; i, afortunadament, els jugadors continuen tenint moltes ganes de fer història. Mai han deixat de demostrar el propòsit d'esmena, per exemple, en la segona part de Stuttgart o remuntant amb 10 a Almeria, però ha estat en els últims 135 minuts, els de la segona part contra el València i el partit de tornada amb l'Stuttgart, quan de debò han aconseguit tornar al bon camí. La variació tàctica de Guardiola que permet a Messi assumir més protagonisme i posar el seu estat de gràcia al servei de l'equip (ha fet 8 dels 10 últims gols); la resurrecció anímica d'Henry jugant de 9; la llarga travessia del tècnic amb Ibrahimovic per esprémer el seu talent; la reaparició de Touré com un valor afegit d'aquest equip; les aturades clau d'un ja intocable Víctor Valdés; el sorpasso de Milito a Márquez...; hi ha molts factors que ajuden a descriure com aquest Barça històric s'està rebel·lant per defensar el seu rol de campió de tot.

Però són com la posada en escena d'una obra de teatre, els seus actors, l'attrezzo, el vestuari, els diàlegs i l'apuntador. Al darrere, intangible i poderós, emergeix el missatge. I l'entrellat d'aquest Barça, a qui ningú discuteix el talent, era i és la seva fam de victòria després de guanyar-ho tot. O dit d'una altra manera, fins a quin punt és capaç de mantenir els nivells d'intensitat, d'esforç i de treball individuals i col·lectius que li van permetre ser el millor. Aquesta és la clau dels últims 135 minuts, saldats amb un parcial de 7 a 0, i serà sense dubte la clau perquè el Barça continuï guanyant títols en els pròxims dos mesos.

Benvinguts, doncs, al tercer acte. El definitiu. Els 17 partits (12 de lliga i fins a 5 de Champions) que escriuran el desenllaç d'aquesta història. Un viatge meravellós, competició en estat pur, amb la glòria com a premi i la història com a testimoni. Segur que no s'ho volen perdre.