No tot és tan bonic com ens ho pinten

Eclipsades rere el potencial econòmic i social dels clubs capdavanters del país subsisteixen –aquesta és la paraula– altres realitats, projectes esportius d'àmbit més local o regional que topen dia sí i dia també amb la crua realitat de la falta de mitjans econòmics i de la competència deslleial que practica Espanya amb Catalunya. L'esport no s'escapa de l'ofec econòmic al qual se'ns sotmet com a país. No tenim diners per respondre amb infraestructures a l'exigència de la ultracompetitiva economia del segle XXI. Ens falten recursos perquè els nostres serveis puguin donar resposta a una pressió demogràfica que no pateix cap altre territori de l'Estat espanyol. No parem de generar dèficit, i encara ens ho retreuen i ens volem fer estrènyer el cinturó, quan són els nostres impostos els que han lligat amb llonganisses els gossos de l'Espanya improductiva i subvencionada. Veient que no podem arribar a ajudar els nostres clubs esportius perquè competeixin en igualtat de condicions, tocarà ser més crítics amb polítiques d'aparador i valoracions triomfalistes sobre el gran moment de l'esport català i concloure que si hi ha èxits, són deguts més al voluntarisme a petita escala que a la planificació i als recursos que s'hi aboquen des dels òrgans de poder i del sector empresarial.

Dic tot això perquè dissabte passat un president de club modest, Francesc Ferroni (Sant Josep de Girona), que no fa ni dos anys que és al càrrec, es lamentava amargament: «No devem res, i això ja és un èxit, però serà l'últim any que funcionarem així. Farem un pressupost cent per cent real i si serveix per competir en la LEB Or, bé; i, si no, ens haurem de plantejar no ser-hi. O som capaços de generar més recursos o potser Girona no mereix tenir un equip en la LEB Or.» Així de clar, i a continuació apuntava amb el dit acusador: «Empreses gironines, institucions i massa social. No hi ha gaires possibilitats més, ja que el club no té gaire capacitat per generar ingressos. S'hi hauria d'afegir un patrocinador, que no tenim; el suport de Caixa Girona, que no tenim, i les ajudes de la Generalitat, que tampoc tenim. I la federació espanyola tampoc ajuda ni facilita les coses, només té un afany recaptatori desmesurat.» Els salaris del club no arriben al mig milió d'euros, cap barbaritat, i el club té 2.000 abonats. Ni així.

Em pregunto quants clubs –i fins i tot alguna societat anònima esportiva– poden no estar d'acord amb les lamentacions del directiu gironí. Es compten amb els dits d'una mà i en sobren. Sense entrar a discutir fins a quin punt els clubs esportius fan obra social, o si és gaire legítim que les caixes d'estalvi –obligades per llei a fer-ne– els girin l'esquena –també tenen, legítimament, la seva política de patrocinis–, o si els empresaris amb consciència han de revertir part dels seus beneficis en la societat que els ha proporcionat –que són molt lliures de no fer-ho i jo, de criticar-ho– sempre anirem a parar a allà mateix: si sobre els nostres impostos en decideix el veí, l'únic que passarà és que ens els continuaran prenent de les mans.