90 minuts del 10 d'abril

Aquesta entrada mereix un tractament específic. Tot i que admeto la impossibilitat d'explicar en paraules com se sobreviu en aquesta casa a un Madrid-Barça, la meva responsabilitat vers els lectors és, almenys, intentar descriure com els presumptes membres de la professió periodística d'aquest rotatiu que represento fem gala durant aquests noranta minuts crítics de cada temporada de la nostra reconeguda (ehem) objectivitat, capacitat d'anàlisi i d'interpretació i, sobretot, defensa a ultrança del joc net.

S'ha de saber, d'antuvi, que tots estem advertits pel personal de manteniment que les eines amb què treballem (per exemple les pantalles d'ordinador) no poden esdevenir d'un dia per a l'altre armes llancívoles contra els àrbitres i els jugadors del Madrid. Ni tan sols l'excepció de Cristiano Ronaldo és acceptada.

Abans de començar, doncs, intentem prendre consciència que ni tan sols les pantalles de LCD d'última generació resistirien l'envestida d'un cap de porc, per dir a la babalà alguna cosa que en un moment de debilitat se'ns podria escapar de les mans. La norma és acceptada amb resignació catòlica, sobretot quan se'ns mostra a la llotja el triumvirat Florentino-Esperanza-Aznar, una imatge que demanda immediatament una reacció física més enllà de la intestinal.

Comença el partit. La televisió és una trinxera. Cap telèfon serà despenjat en les dues hores següents. Un terratrèmol de 15 graus podria esfondrar Europa sencera i, durant aquest temps, els cronistes d'El 9 no tan sols no ens n'adonaríem sinó que exigiríem, amb tota la raó del món, silenci als companys de les altres seccions que intentarien pertorbar la nostra sagrada missió.

Des del primer minut, la turba que m'envolta davant la pantalla està sent alterada de manera perillosa per les decisions de Mejuto, que em descobreix si més no la riquesa adjectival de la llengua catalana. Les targetes a Messi i Xavi són una provocació gairebé insuportable per als nostres anhels de bona voluntat i germanor entre els pobles de la humanitat. Com que la situació està sortint de mare he de repassar el codi deontològic per veure fins on podem arribar per respondre en la portada de l'endemà a l'atropellament al qual estem sent sotmesos. És quan prenc consciència del meu càrrec, ni que sigui intermedi, i demano responsabilitat ètica als redactors. «Sobretot, nois, que ningú s'enfili a la taula si fem un gol.» I heus aquí que Messi pesca la pilota a l'àrea i, patapam, barraca. Llavors, des de la distància, els entenimentats membres del nostre departament de llengua es fan creus, i amb raó, de la baixesa en què pot caure l'ésser humà quan el ressentiment en forma de pilota ocupa un espai excessiu de la nostra capacitat neuronal.

En la segona part, continua sent impossible fer qualsevol anàlisi del matx. No hi ha lloc per a les llargues disquisicions sobre el futbol de toc o el joc directe. Només sang i fetge. Honor i glòria. Som els tres-cents espartans resistint el milió de perses a la batalla de les Termòpiles. Pedro marca. Èxtasi durant 120 segons. Després, tornada a la rasa. Lluitem per cada pilota com si fos l'última de la nostra vida. Això no són tres punts. Això és creure definitivament en el més enllà. La celebració final no es fa amb Möet & Chandon, sinó amb aigua de Viladrau, ben xarbotada, com en les grans ocasions.

I per postres, Punto Pelota.