Quan es perden bous i esquelles

Ara sí que ja no entenc res de res. No puc entendre que els jugadors provoquin targetes per a ells mateixos, que l'entrenador reservi jugadors o que el president surti per petaneres amb vista al derbi quan entremig hi ha un partit important com és el del Racing de Santander. No sé si és el món del futbol de cap per avall o que es volen fer mèrits per obtenir no se sap quin màster d'il·luminats. I tot això, després de fer un partit esplèndid contra l'Atlético de Madrid i tornar a fer aixecar els ànims als seguidors. No entenc res. I menys encara quan tota aquesta absurditat ha quedat en evidència després del resultat i les conseqüències dels partits de dimecres. Que algú m'expliqui per què no es considerava cabdal el partit a Santander contra un rival directe en la classificació. Que algú m'expliqui si no és jugar amb foc alinear Roncaglia i Forlín, d'infausta memòria, per acabar perdent bous i esquelles. A sobre, i per demostrar que no es pot jugar amb foc, dimecres els tres equips més mal classificats van guanyar, dos dels quals a camp contrari. Atenció senyor Pochettino, que això no està fet, ni de bon tros. Veig a venir que tocarà patir una altra vegada. I tot pel seu mal cap. Tot perquè ens vol vendre encara no se sap què. Guanyar el Barça a Cornellà-el Prat? Seria molt bonic, és veritat. Però ara com ara em sembla una quimera, no impossible, però al cap i a la fi una quimera. Els números del pròxim rival fan por. I el seu joc, també. Precisament per això, no entenc com es pot llançar per la borda un partit tan assequible com el de dimecres passat a Santander. Com tampoc entenc que el president es posi on no el demanen parlant del que cobrarà l'Espanyol pels drets de televisió del partit de dissabte i li hagin de recordar que van ser els clubs els que van voler negociar cadascun per la seva banda. Què pretenia, fer emprenyar el seu col·lega de l'altre club de la ciutat? Sempre he considerat que Daniel Sánchez Llibre s'equivoca en la manera com porta les relacions institucionals amb el Barcelona. Com he considerat nefasta la manera de comportar-se de Laporta, tant per al futbol com per a l'esport en general del nostre país. El cos a cos, l'enfrontament directe contra el gran és una batalla perduda sempre. Es miri com es miri. Les girades d'esquena sempre han perjudicat el mateix, l'Espanyol. Per això no entenc per què hi ha tan poca dosi de subtilesa, d'intel·ligència i de mirades més amples. La rivalitat esportiva és cabdal, necessària, edificant, si es vol, però la guerra institucional és estúpida, infructuosa, patètica. Desgasta i no porta enlloc. Els derbis catalans haurien de ser una festa per a les dues aficions, sense necessitat de mesures excepcionals de seguretat, sense restriccions d'entrades, sense tantes altres coses que no voldríem en el futbol. I en això els directius hi ajuden poc. Costa tant ser un senyor de l'esport, senyor president? Ah, i demà, a guanyar el Barça!