«El Virrei» ha parlat

Ja no només intuïm, sinó que, probablement, sabem què s'amaga rere la famosa sentència «ser espanyol ja no és una excusa, és una responsabilitat» que Pau Gasol va expressar amb tota aquella alegria fa dos anys en un anunci comercial de Nike. Podria tractar-se d'una estratègia comercial de la filial hispànica d'aquesta multinacional per aprofitar que, de cop i volta, la roja de la cistella havia esdevingut un equip campió. Tot i que molts grans esportistes se senten espanyols i ho expressen amb naturalitat, en alguns casos específics aquesta és una expressió artificial que s'exigeix de certs poders fàctics. I a partir d'ara aquesta sensació, mai plenament demostrada, ja és oficial.

L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha denunciat –massa tard– que la mateixa casa reial, a banda del govern espanyol i les marques comercials, pressionen els nostres grans esportistes perquè no facin gala de la seva catalanitat, ni que sigui de manera ambigua. Això no ho diu un qualsevol. Pujol, que el mateix José Antich va batejar com el Virrei en la seva biografia, ha tingut sempre fil directe amb els Borbons.

L'hemeroteca ens diu que en els grans èxits de l'esport català la senyera sempre brilla per la seva absència. Parlem, és clar, de campionats en els quals aquests esportistes competeixen com a representants de l'Estat espanyol. Això canvia quan el campió és un club del país, ja sigui el FC Barcelona, el Joventut de Badalona o el Reus Deportiu. Per això les celebracions de les victòries d'aquests equips provoquen una gran indignació a Madrid, que encara no entenen allò de «visca el Barça i visca Catalunya».

La casa reial, ara al mig de la polèmica, fa temps que pateix en la seva pròpia carn el conflicte autonòmic que sovint, com en aquesta ocasió, es trasllada a l'àmbit esportiu. Ningú no oblida la formidable xiulada al Rei en la final de la copa de València, un fet que ja havia succeït en altres ocasions. I no podem ser tan ingenus de pensar que una institució com aquesta es quedarà de braços plegats quan és humiliada d'aquesta manera. El Rei riu per sota el nas mentre l'esbronquen, perquè sap que abans ja ha fet la seva feina i ha mogut els fils necessaris per convertir els nostres esportistes en els representants més ferotges de l'espanyolitat. És igual que ningú es cregui aquest sentiment. La qüestió és fer-ne bandera i que a tot el món es pensin que a Espanya el sentiment nacional és únic i indivisible.

Els esportistes, ja ho sabem, són fàcils de convèncer en aquest aspecte. Això no evita, tanmateix, que aquestes pressions siguin miserables. Ells el que volen és competir i guanyar. Ningú vol ser el màrtir de cap causa. Un que ho va fer, Oleguer Preses, encara en paga les conseqüències, ja que la seva imatge a tot Espanya és similar o pitjor a la que tenen els abertzales.

Els diversos representants del motor català són alguns dels principals al·ludits en les paraules de Jordi Pujol. En aquests últims anys hem vist un nombre gairebé incomptable de pilots aconseguint victòries en tots els àmbits i tots han dissimulat, amb més o menys èxit, la seva catalanitat. Per una simple qüestió estadística sembla impossible pensar que tots aquests pilots responguin a una ideologia determinada. Per tant, les consignes espanyolistes que denuncia l'expresident de la Generalitat són creïbles.

Un cas ja conegut és el de Gervasio Deferr en els Jocs Olímpics de Sydney. No és un noi que s'hagi reconegut mai pel seu catalanisme. En aquella ocasió, però, va intentar celebrar el títol olímpic amb una senyera. Els mateixos responsables de la Federació Espanyola de Gimnàstica, al pavelló mateix, li van treure del cap la idea. Un altre cas paradigmàtic va ocórrer en el polèmic Gran Premi de Catalunya de motociclisme del 1995. Àlex Crivillé va guanyar la cursa dels 500 cc i els responsables del circuit van posar l'himne català i l'espanyol i van hissar la bandera catalana i l'espanyola. Tot i que aquesta era una innocent expressió de la personalitat jurídica i històrica –reconeguda en la Constitució– de Catalunya els responsables dels patrocinadors i de les institucions espanyoles es van sentir insultats. No es tornaria a repetir. Els directius de la Federació Espanyola de Motociclisme van pressionar la federació internacional perquè en aquests casos sonés l'himne «de la nacionalitat que consti en el passaport del pilot guanyador».

S'han fet altres operacions més estrafolàries. La més patètica va ser la de pressionar l'entrenadora Anna Tarrés per evitar que tot l'equip de natació sincronitzada estigués format per nedadores catalanes. Per acabar-ho d'adobar, tots els esportistes espanyols estan sota sospita quan defensen amb més o menys èxit Espanya. A Xavi, per exemple, se'l va arribar a acusar d'abaixar-se els mitjons per tapar l'enseña nacional.

Pujol denuncia allò que intuíem, les pressions que reben els esportistes catalans