La presidència d'honor

No és sent refractari a qualsevol canvi, ni canviant per vici que es fa progressar un país, una societat o, a més petita escala, un col·lectiu important com és el Barça. Entre l'immobilisme i la fugida endavant o el cremar-ho tot, hi ha un camí per al sentit comú, que permet evolucionar corregint defectes o explorant vies de millora, sense deixar de conservar i reforçar els elements positius, els que donen resultats, els que t'apropen a l'excel·lència. Les pròximes eleccions van d'això. El laportisme té una lectura positiva que ha conduït el club al millor moment de la seva història des del punt de vista esportiu, social i també econòmic. Però també en té una de negativa, que li ha valgut el rebuig popular en la moció de censura del 2008 i les successives escissions, fins a un total de quinze directius –vicepresidents inclosos– dimitits al llarg de set anys.

Les eleccions del 13 de juny seran positives per al club en la mesura que els socis encertin a destriar el gra (la lectura positiva) de la palla (la negativa). Pot resultar fàcil en afers com ara Guardiola, l'Unicef o el model d'explotació que ha situat el Barça entre els dos o tres clubs del món que més ingressos genera. Però, en qüestions de consens més difícil, l'exercici exigirà filar més prim i pensar abans en el club que en prejudicis personals.

Passarà amb qüestions com ara la reforma del Camp Nou, la política salarial o la figura del secretari tècnic, però per il·lustrar-ho n'hi ha prou amb una de més simbòlica com el nomenament de Johan Cruyff com a president d'honor.

El fet és més aviat festiu, no té una gran transcendència, però ha trobat contestació. Hi ha qui no suporta el personatge (sobre gustos...), hi ha qui pensa que estaria bé que el soci (l'assemblea) tingués veu i fins i tot vot per reforçar la decisió (legítima) de la junta, però si el nomenament de Cruyff ha estat polèmic és sobretot perquè l'ha impulsat Laporta a dos mesos d'unes eleccions en què pren partit. En altres paraules, fa pudor d'electoralisme.

Les formes, doncs, són molt discutibles. La pregunta és: justificaria això que el pròxim president anul·lés el nomenament? O que l'enterrés al centre de documentació del Camp Nou? La presidència d'honor de Cruyff té molts arguments a favor malgrat les formes. Cruyff és un dels més grans de la història del futbol i la seva identificació amb el Barça suma. El dream team, com a referent més important del barcelonisme pel futbol, els títols i l'autoestima, és un tresor per a la història del club. Cruyff no va inventar la Masia, però va influir en el perfil del futbol de base i en el seu futur com a moll de l'os del primer equip. I, el més important, aquest estil que entusiasma, que guanya, que Rijkaard primer i Guardiola després han perfeccionat s'ha convertit en marca, en signe d'identitat del Barça arreu.

L'afició culer és cruyffista molt per sobre del personatge, de Laporta o de l'oportunitat d'un nomenament. Ho és pel seu llegat futbolístic, la seva influència positiva en la mentalitat del club i la manera com ha enriquit el passat, el present i les expectatives de futur del Barça com a referència mundial. Com recordava Xavi aquests dies, abans el Barça anava al Bernabéu a veure-les venir, amb massa respecte, acomplexat. Fins i tot Cruyff variava el dibuix del dream team i reforçava la defensa al Bernabéu. Ara el Barça hi va «a guanyar com a qualsevol altre camp», a exhibir-se tal com és, a demostrar que és millor. I el canvi té molt a veure amb el creixement del Barça en els últims vint anys pel que fa a personalitat, mentalitat i autoestima.