La dualitat francesa

És un dels jugadors que va tenir pendents el torneig quan el núvol de cendra va fer que es cancel·lessin vols i es tanquessin aeroports. Finalment, amb cotxe –«no podia venir d'una altra manera», reconeixia ahir, irònic–, és com va arribar Jo-Wilfried Tsonga al Godó. No hi ha participat mai, però necessita rodatge per assolir el nivell òptim de tennis sobre terra, la superfície d'un Roland Garros que fa tant que no guanya un francès. «No sento pressió, no tinc res a perdre. És una motivació ser el primer després de tants anys», revela. Des del 1983, amb triomf del seu ídol Yannick Noah, la cita parisenca es resisteix. De moment, ja té feina a reciclar el seu joc (més adient a pistes dures) a una superfície dominada per jugadors estatals i argentins. «Hi ha molts que treballem per ser l'alternativa», persevera, tot i que els resultats no arriben. A Roland Garros, els vuitens de l'any passat són el millor resultat, i mai no ha disputat cap final sobre terra.

«Evidentment que els espanyols són molts forts, però no hi ha cap altra manera de millorar que enfrontar-te als millors», sentencia. Avui jugarà contra Almagro, a qui ja va guanyar la setmana passada a Montecarlo. Al juliol, amb França es veu les cares contra Espanya en els quarts de la Davis. Però en territori francès i superfície dura. «Què havíem de fer? Posar-hi terra?», respon, somrient. A Barcelona, sense Nadal, sembla que s'obre una porta. Almagro, i potser Ferrero i Soderling abans de la final. El tortuós i sofert camí d'un torneig com el Godó.

Qui ja ha caigut és Richard Gasquet, que va perdre ahir contra Verdasco deixant guspires del seu talent. Tot i la derrota. Un talent difuminat per un caràcter díscol. Per això ha canviat d'entrenador. «És un repte, no l'acceptaria si no cregués que pot tornar a estar on va estar», diu Gabriel Markus, que el dirigeix des del gener. «Té nivell top 20, però potencial de top ten», el defineix el tècnic argentí, que ha estat amb Nalbandián, Coria i Massú. Un home que coneix el circuit i coneix les debilitats que tenallen les figures. En Gasquet, les d'un talent natural que el va convertir abans d'hora en el futur del tennis francès.

«Ara està amb Markus, el veig millor, potser sí que la paraula seria més centrat», diu Tsonga. La realitat és que Tsonga és 10è del món, i Gasquet, 78è. Un lloc que l'obliga a mirar més enllà dels ATP. Si l'organització del Masters de Madrid no li atorga una invitació, jugarà el challenger de Bordeus. Una evidència dels nous temps i les noves lluites de Gasquet. «És indiscutible. Té unes ganes boges de tornar a estar a dalt», afirma el tècnic. La veritat és que el positiu per cocaïna (a Miami, fa poc més d'un any i que el recurs, amb prova capil·lar, va deixar en dos mesos i mig, evitant els dos anys de sanció) ha estat un punt d'inflexió. El fitxatge de Markus, de fet, s'enquadra en aquesta transformació, i la voluntat de canviar de maneres de treballar. I de cultura. «Combrego més amb la vostra», deia sotto voce a un mitjà argentí. Sigui com sigui, amb 23 anys, la competència i l'exigència li reclamen la maduresa que altres van exhibir sent més joves.