«To be continued»

No hi ha dolces derrotes, ni guanyadors morals. El Barça no jugarà la final del Bernabéu, la jugarà l'Inter. L'equip blaugrana no repetirà títol en la Champions, ni posarà una quarta orelluda al museu. El millor futbol planetari s'ha estavellat contra un mur de formigó gris i sense atractiu. I el barcelonisme s'ha fumut una bona nata. Culers d'ulls humits i mirada perduda incapaços d'abandonar la graderia un cop acabat el partit; aficionats que no van sopar, que no van dormir, nens plorant davant la tele... Si això no és desil·lusió és que José Mourinho és un mal traductor de sentiments o, simplement, té obsessió per ser protagonista.

Però no, el protagonisme de la derrota blaugrana no és per a Mourinho, per molt que s'hagi esforçat a reclamar-lo amb gestos, paraules i curses camp a través pel Camp Nou. El futbol és competir sabent que pots guanyar i pots perdre i que la diferència entre dues finals emocionalment tan distants pot ser molt petita, quasi mil·limètrica. El Barça és un equip que viu del gol i per al gol. La temporada passada en va fer 159 i aquesta va pels 123 i, posat l'anàlisi al congelador, al Barça li ha faltat un sol gol contra l'Inter en la Champions, igualet que contra el Sevilla en la copa.

Algú podrà pensar que al final ha decidit el gol de propina que Benquerença va regalar a l'Inter en l'anada a Milà, però això seria tan superficial i enganyós com afirmar que el gol d'Iniesta a Stamford Bridge va ser un xurro i la classificació del Barça per a la final de Roma una casualitat o una injustícia.

La realitat és que l'equip de Guardiola ha arribat més justet de forces –físiques i mentals–, d'imaginació, de desequilibri i d'encert que ara fa un any. La realitat és que a vegades no guanya el millor, sinó el que està més bé. I la realitat és que aquest Inter, renegant de la pilota, fent jugar Eto'o de lateral esquerre o esprement el poc futbol que elabora, disputarà la final de la Champions i aspira a assolir el triplet.

Per tant, l'autocrítica serà imprescindible, guanyi qui guanyi les eleccions. Plantilla curta, Henry, Ibrahimovic, Eto'o seran alguns dels ítems a tractar i valorar, sens dubte, però amb criteris esportius i tan allunyats com sigui possible de l'escalfor de la derrota, que, per exemple, ja ha convertit Ibra en ase dels cops, origen dels mals i dipositari de la mala llet.

Per no equivocar l'anàlisi, però, convindrà tenir en compte que, si guanyar és difícil, guanyar continuadament encara ho és més. Que el Barça no revalidi la Champions no és notícia, perquè cap equip ha estat capaç de fer-ho en quasi vint anys de competició. Els detalls poden jugar a favor o en contra i en aquest cas han jugat en contra. La competició és així.

En canvi, sí que és notícia, i excel·lent, que l'equip jugui quatre semifinals de la Champions i dues finals en cinc anys; que la guanyi dos cops; que a la Cibeles s'hi celebri que no la guanya; i que gent com Mourinho assumeixi que no està fet per al Barça, però no per una qüestió d'odi com pretén ell, sinó perquè les escales de valors futbolístics i humans són molt diferents. És notícia, i gran, que aquest Barça faci sentir orgullosa la seva afició fins i tot quan no guanya; que tingui una identitat futbolística admirable i admirada, que evita convertir cada KO en una desfeta terminal; que avui puguem explicar amb poc marge d'error als que pregonen finals de cicle, com serà, qui l'entrenarà, a què jugarà i a què aspirarà el Barça la temporada que ve.

I, finalment, també és notícia, i magnífica, que el Barça acumuli 87 punts en la lliga i que jugui dissabte a Vila-real sabent que depèn d'ell per revalidar el títol. Aquesta és la millor medecina, el millor estímul per a un equip i una afició que van aconseguir que anar al Camp Nou dimecres passat valgués la pena.