París 1996

Ni l'Eurolliga del 2003 va servir per fer justícia amb el Barça, per la simple raó que l'equip de Pesic la va merèixer tant que no compensava l'atrocitat esportiva que es va cometre el 10 d'abril de 1996 al pavelló de París-Bercy quan Stojan Vrankovic va fer un tap a una safata de José Antonio Montero... quan la pilota havia tocat ja el tauler i, segons el reglament, allò era bàsquet. Virovnik i Dorizon, els àrbitres, no se'n van adonar o no se'n van voler adonar, la FIBA la presidia Boris Stankovic, bon amic del tècnic del Panathinaikòs, Bozidar Maljkovic, i tot jugava en contra del Barça fins que, quan es va arraconar la passió i es va deixar lloc a la raó, la FIBA es va adonar que tenia mala peça al teler si el Barça impugnava i anava fins a les últimes instàncies, ja que com a mínim obtindria el dret a validar el bàsquet de Montero (67-68) i a jugar un altre cop els cinc segons que quedaven.

Vist amb la perspectiva del temps, queda clar que el reconeixement moral de la victòria –que va ser a tot el que va accedir la FIBA, a canvi que el Barça no portés el cas als tribunals esportius– i alguna tímida manifestació posterior feta anys després no paguen el deute. El Barça, que ja tenia l'estigma d'equip perdedor des que el Jugoplastika dirigit pel mateix Maljkovic i amb Kukoc, Ivanovic, Perasovic i Radja li va barrar el pas tres cops a final dels vuitanta i principi dels noranta, la va continuar arrossegant de manera acarnissada i injusta a partir d'aquell moment (l'any següent va tornar a perdre la final, contra l'Olympiacòs). No diguem de Montero, a qui tothom li va retreure que si hagués esmaixat aquella pilota –encarava sol el cèrcol– res de tot allò hauria passat.