Corredors de pell bruna

Driss Lakhouaja és, de ben segur, l'atleta més popular d'origen marroquí que competeix per les curses que es fan i es desfan arreu de Catalunya. I no només perquè fa gairebé dues dècades que viu al país, sinó perquè ha inscrit el seu nom en les places d'honor de gairebé totes les proves de cert relleu del calendari català, des del cros, a les curses de 10 quilòmetres, les mitges maratons i la gran marató. Ningú com ell per evidenciar com l'atletisme obre les portes a una millor integració. «Em porto bé amb tothom i noto que la gent m'aprecia i em respecta», destaca. Tot i que és a Catalunya des de final del 1994, Lakhouaja encara no té la nacionalitat espanyola. «He estat aquí amb diversos permisos de residència, però, la veritat, no vaig demanar la nacionalitat fins al 2001, i aleshores me la van denegar. Ara ja sóc a punt d'aconseguir-la, perquè es compliran deu anys des que es considera que estic en situació legal», explica.

L'atleta, provinent de França, va arribar per primer cop a Catalunya l'octubre del 1994 i aleshores compartia pis a Sabadell amb un fondista que posteriorment es convertiria en tota una celebritat. Era Khalid Kannouchi, que va batre el rècord del món de marató en dues ocasions (2h05:42 i 2h05:38) i que al cap dels anys adquiriria la nacionalitat nord-americana. El cas que ens ocupa, però, és el de Lakhouaja. Driss va debutar en la mitja marató de Santa Coloma de Gramenet i va ocupar el segon lloc rere Benito Ojeda. Va ser aleshores quan va contactar amb Francesc Hernández, un exatleta que es convertiria en el seu principal protector a Catalunya. La figura de l'exatleta, entrenador, amic i segon pare, per a alguns, es repeteix en altres indrets com ara Antonio Cánovas, amb Ayad Lamdassem i d'altres a Lleida, o d'Antonio Hernández Luna, a Canet de Mar, ara amb Ibrahim Azzouz com a flamant subcampió del món juvenil de cros.

No totes les trajectòries biogràfiques, però, són iguals. A final de març va aconseguir la nacionalitat espanyola Abdelaziz Merzougui, un atleta que va arribar a l'Estat espanyol amb quinze anys després d'haver creuat l'estret de Gibraltar amb pastera. Cánovas i Lamdassem el van acollir a Lleida. Els seus bons registres en els 3.000 m obstacles, dels millors per a atletes de la seva edat, van propiciar que aconseguís la nacionalitat per «carta de naturalesa». «És evident que l'atletisme obre la porta a molts magribins i si tenen prou condicions és una manera de poder solucionar-los la vida. Ara també és important que trobin les persones adequades i honestes que els puguin ajudar, em refereixo a entrenadors i representants», apunta Cánovas. Hi ha corredors, però, que no tenen tanta projecció i han d'esperar els deu anys per adquirir tots els papers en regla. Seria el cas, per exemple, de Khalid el-Amri i Mohamed Ait Ben Aissa, entre d'altres, també a Lleida.

Hi ha atletes arribats amb pastera, però d'altres ja estan criats i escolaritzats a Catalunya