No hi ha rival petit, s'ha de jugar

Sobta que Cap Verd empatés a fora contra Portugal en un amistós jugat dilluns passat (0-0) que em va esguerrar tota la travessa. És allò del tòpic que no hi ha enemic petit o de la falta de motivació davant d'un equip feble. O que els partits s'han de jugar i duren noranta minuts. Per situar Cap Verd en l'imaginari popular futbolístic cal fer una ullada a internet i extreure'n informació. Es veu que els seus grans èxits internacionals van ser guanyar Togo, el Senegal i un triomf a Burkina Faso. I diu la FIFA que el seu jugador més famós va ser Carlos Alhinho, que va jugar en la lliga portuguesa i que va ser entrenador del Badajoz en la campanya 2001/2002. Va morir el 2008, quan va caure pel forat d'un ascensor d'un hotel a Angola des d'un sisè pis. També va jugar en la lliga portuguesa el porter Nuno i el jugador de camp Océano, homes que abans del reconeixement oficial de la selecció de Cap Verd van lluir la samarreta de Portugal. Tornant al partit contra els portuguesos, no crec que els jugadors que acaben de jugar una lliga amb equips competitius posin gaire el peu quan falten tan poques setmanes per al mundial. El futbol internacional cada cop està més igualat, però segur que si els portuguesos haguessin necessitat el triomf en una fase classificatòria, l'haurien obtingut.

La irrupció de Cap Verd fa recordar les Illes Fèroe, una selecció petita, peculiar i prou simpàtica. El seu triomf més ampli va ser el 6-0 amb què va deixar glaçada la selecció de Groenlàndia. El seu èxit més representatiu va ser derrotar Àustria (1-0) en el seu primer partit oficial, el 12 de setembre de 1990. L'enfrontament es va disputar a Suècia perquè a les Illes Fèroe, situades entre Escòcia i Islàndia, no hi havia ni herba. Entre el 2001 i el 2009 van estar vuit anys sense guanyar, una petita crisi, fins que van superar Lituània per 2-1 el setembre del 2009. Un dels aspectes que van fer entranyable la selecció de les Fèroe era el barret típic que duia durant els partits el seu porter Jens Martin Knudsen. Quan el 2004 van preguntar al jugador del Barça Thierry Henry sobre aquesta selecció, va contestar que coneixia el porter: «Bé, no el conec personalment, però conec el seu barret.» Jens Martin Knudsen va ser després segon tècnic al costat de l'irlandès Brian Kerr. Quatre fusters, sis estudiants, dos mestres, un empleat d'una botiga d'esports, un empleat d'una pista de bitlles, un peixater, un constructor, un diputat municipal i fins i tot alguns jugadors professionals del futbol, com ara Todi Jónsson, que va ser màxim golejador de la lliga danesa, conformen un equip tipus. Tot un clàssic del futbol amateur com aquell Göteborg famós que va obligar el Barça a remuntar amb tres gols de Pitxi Alonso i que va passar a la història com l'equip dels bombers que corrien com atletes. El punt àlgid de la selecció de les Illes Fèroe va ser quan es va situar entre les 100 primeres del món segons el rànquing de la FIFA. El futbol és l'esport més practicat a l'arxipèlag, seguit de l'handbol, el voleibol i el rem, tot i que ara la selecció ocupa el lloc 125è en el rànquing de més de 200 seleccions mundials. Cap Verd és una mica més amunt, la 114a. Portugal és tercera.