La volta al Barça

La vida de Josep Maria Minguella dóna voltes sobre un mateix eix. Cavalca el seu historial a cavall del barcelonisme més transversal i acumula un pou d'anècdotes que el fa especial. Simpàtic, vividor, xerraire... Minguella ha viscut des de dins totes les eleccions al Barça. Exemples:

Núñez 1978. «Cinc mesos abans de les eleccions em truca Núñez. És un desconegut que ha començat a viatjar amb l'equip i els habituals (la vídua Piera, Maroto...) l'acollim. Un dia em convida a sopar al Pollo a l'Ast del carrer València. Vol ser president del Barça i comença una precampanya molt agressiva amb el lema Obrim el Barça amb una clau dins un pany. Sortíem del franquisme i és una imatge trencadora. De seguida guanya molta popularitat. Però, mal assessorat, decideix desaparèixer. Deu dies abans de les eleccions em ve a veure al despatx del carrer Rocafort i em pregunta com ho veig. Li dic que fatal, que pel que ensumo va tercer. De la butxaca es treu una enquesta feta per l'empresa Gamma que diu precisament això, que va al darrere d'Ariño i Casaus. Em demana ajut i a través de l'anomenat Equipo 10, un grapat de periodistes publiquem cada dia, amb el vistiplau del director, Chema Porcioles, una pàgina al Ciero contra Casaus i Ariño, a qui acusem de ser un tapat del comunisme. Cobrem quatre duros de Núñez però som claus en la victòria. Fins i tot aprofitant la visita de la selecció del Brasil a Madrid fem que l'As publiqui la notícia: «Núñez quiere a Zico, el Pelé blanco». I a H.H. el portem a l'hotel Ritz a sopar i fem passar per allà un fotògraf. L'endemà, portada al diari. Amb aquest suport, és clar, guanya. Ni Zico va venir, ni H.H. va ser el primer escollit.»

Núñez 1989. «Estic enfrontat amb Núñez i em truca Jesús Farga, que vol que conegui Sixte Cambra. Quedem a la Pastisseria Mora, però, de seguida, veig que és una candidatura més política que futbolística. Molta societat civil i poc barcelonisme de pilota. L'únic, Evarist Murtra. Mai m'hi vaig sentir proper.»

Núñez 1997. «‘Està acabat', em diu Carles Barnils, que vint anys abans era el més nuñista de tots. ‘Ho hem de canviar i et presentaré un jove emprenedor que té molt futur.' Quedem amb l'Àngel Fernández al Botafumeiro. Té bones idees però és un home molt de bàsquet i tinc la sensació que poc de futbol. Un dia ens reunim a casa meva i ve un tal Joan Laporta amb el Perrín. Laporta, doncs, comença al Barça a casa meva. M'enduc l'Àngel Fernández a la final de copa a Madrid, la de la victòria contra el Betis. Al vol d'anada tant l'Àngel com jo vivim la humiliació d'un grup de directius de Núñez que només falta que ens escupin. Dels fets més desagradables de la meva vida. Núñez arrasa. És molt difícil guanyar a la maquinària des de fora.»

Gaspart 2000. «El Barça està trinxat i em truca Jaume Roures i em pregunta si tinc el diumenge lliure. Sempre els tinc i quedem al Fibanc de la Diagonal amb Carles Tusquets, Albert Perrín i Lluís Bassat. Proposem a Bassat que sigui el candidat. Joan Laporta seria vicepresident de l'àrea social, Tusquets de l'econòmica, Perrín de la patrimonial i jo de l'esportiva. Ens diu que s'ho pensarà, que ha de viatjar a Buenos Aires i que ens dirà alguna cosa. Tres dies després ens truca i dóna el sí. Ens reunim al seu despatx. És un candidatura barata perquè, en principi, no hi haurà eleccions. Ell posa 12.000 euros; els vicepresidents, 9.000, i la resta, 3.000. Bassat dóna l'OK a tota la junta i ens demana que Fèlix Millet continuï sent el responsable de la Fundació. No hi veiem cap problema (imagina't!), però perquè no hi hagi eleccions hem d'incorporar Joan Gaspart de vocal. Serà l'encarregat de les relacions institucionals. Laporta ho accepta però, vet aquí que, dies després, en la reunió en què l'Elefant Blau es dissol, firmen un document en què s'escriu que en la nova junta no hi haurà ningú del passat. Hem de dir a Gaspart que ho sentim molt però que no. S'emprenya com mai. I Gaspart emprenyat...»

Laporta 2003. «Al Barça he fet de tot i vull ser president. La campanya me la paguen els fills perquè em costa el que suposa comprar-los un pis a Barcelona. És divertidíssim i amb poca estratègia aconseguim 1.800 firmes. Un èxit. Però Laporta ho fa molt bé. És trencador i és el que vol el Barça.»

2010. «Em plantejo què hem de fer ara fa set mesos. Amb un dels qui primer penso és amb el Xavi Bosch. Li fa il·lusió però decideix mirar per la família i pels acords professionals que té. Jo sabia que aquestes eleccions serien les de la fractura del laportisme i hem de buscar algú trencador. Penso en un exjugador del dream team però també em diu que no, que vol ser entrenador. Finalment trobo en Santi Salvat un noi amb molta empenta, amb idees noves per fer més gran el barcelonisme. Hi confio molt. Hem encertat.»

I Minguella continua donant voltes i el barcelonisme disfruta de la seva història sonora. Fins que es mori. És etern.