L'actitud val més quemil disculpes

Diuen que una imatge val que més que mil paraules. Possiblement és el poder de la retina, que és més poderós que les moltes explicacions que puguin arribar a dir-se. Una actitud, més enllà que una imatge, sovint també diu molt més del que es pugui parlar després. Sobretot si l'actitud supera amb escreix un gest puntual, una reacció en calent, un moviment en fals. Situacions que poden disculpar-se perquè normalment són producte de la irreflexió, de l'instint. Només l'efímer, però, permet explicacions de penediment. El cas de Fernando Verdasco en la final de Niça, ara fa una setmana, és d'aquelles actituds que costen de justificar. Per moltes disculpes que després pogués i volgués donar (i que les va donar).

La seqüència, però, admet pocs dubtes. Comença amb una afirmació de ràbia, en veu alta, dirigint-se al seu pare –«s'ha jugat deu pilotes i les deu li han entrat. Deu de deu»–. La gestualitat exagerada, i el to visiblement enfadat és el que propicia els primers xiulets a la graderia –«era la provocació de dos aficionats», va aclarir en les disculpes–. En el següent descans, però, no va poder reprimir-se i va insultar Gasquet, el seu rival i finalment botxí en la final –«puto francès de merda», va exclamar. Els xiulets a la graderia, aleshores, ja eren generals. El madrileny, però, no es va atemorir i s'hi va encarar, demanant-los més xiulets. El jutge de cadira ho va intentar controlar, però només va quedar en ordre amb la fi del partit, amb triomf de Gasquet.

Possiblement només es tracti d'un mal dia, o d'una successió de circumstàncies desafortunades. Potser sí. Però certament, l'entorn en què et mous acostuma a fer més fàcil aquelles jornades de peu esquerre que només semblen preparades per fer-te la guitza. A Verdasco, ja fa un temps que l'acompanya sovint un amic d'aquells que segurament ajuden menys del que haurien d'ajudar. De nom Claudio, és fill de joiers i sempre li ha agradat rodejar-se de jugadors i gent famosa. És aquell –per qui no el conegui– amb qui Verdasco feia aquells gests de poder emulant Son Goku en l'obert d'Austràlia de l'any passat, en què va signar unes magnífiques semifinals. Un amic que, precisament a Melbourne, va tenir problemes amb Nadal i n'ha tingut amb Ferrer, sense anar gaire lluny en el passat Godó. No són els únics. Ha tingut més polèmiques amb altres jugadors perquè els insulta i els increpa a sota veu. El controla el pare de Verdasco, o el preparador físic, o Tomàs Carbonell, el seu agent des del gener. El català, tan sensat ara com quan ho era a la pista, ja ha advertit diverses vegades el madrileny de la importància de l'actitud. «No tot és el tennis», és una de les seves frases. Pel que es va veure a Niça, però, hi ha alguna lliçó que encara no li ha quedat gaire clara. Per moltes disculpes que donés, i pel missatge que va escriure a la càmera després de guanyar el debut a Roland Garros: «Ens veurem, petons.»