En memòria de Dennis Hopper

Al 2002 Joan Laporta i Sandro (o Sandruscu o Alexandre, segons convingui) Rosell eren com Peter Fonda i Dennis Hopper a Easy Rider, dos outsiders disposats a creuar una llarga i tortuosa ruta per anar a la recerca d'un món desconegut i més autèntic, el FC Barcelona que ells havien imaginat. Al final la cosa va anar com va anar. Per entendre qui eren i qui són aquells antics companys de viatge recomano una revisió d'un clàssic modern del documentalisme esportiu, el famós FC Barcelona Confidencial, un viatge al·lucinant del primer any de vida d'aquella junta directiva. La recuperació en imatges d'aquells dies en què uns nouvinguts van entrar al Camp Nou amb aires d'antisistema és obligada si tenim en compte que els dos principals actors, al costat dels no menys brillants Ferran Soriano i Marc Ingla, són els personatges que s'estan esbatussant aquests dies per decidir qui serà el president del 2010.

Vist amb perspectiva és certament interessant, per exemple, la discussió que mantenen en una reunió de la junta Sandro Rosell i Marc Ingla sobre la situació esportiva quan l'equip de Frank Rijkaard, en aquella lamentable primera volta, generava molts dubtes. En l'escena Rosell, que llavors era el responsable del vessant esportiu, intenta convèncer els seus companys amb un argument molt culer, aquell segons el qual els àrbitres estan en l'origen del mal. Tots assenteixen menys Ingla, futur vicepresident esportiu i ara rival electoral, que amb posat contrariat deixa entreveure que hi ha «alguna altra cosa».

Ingla, després, té el seu propi moment de glòria: la negociació en un petit despatx amb Tatxo Benet per l'explotació de Barça TV. Qui vulgui votar-lo ara com a president pot intuir en aquest petit cara a cara com les gasta el precandidat en temes de màrqueting. És clar que Sandro tampoc li resta a la saga. La negociació per la renovació d'Edgar Davids amb el representant de l'holandès és tot un exemple, ara que tothom paga quantitats indecents per qualsevol toia, de com mantenir les bones maneres i, al mateix temps, no regalar ni un cèntim. No cal rememorar el ja llegendari «que n'aprenguin!» del president però sí una gran tesi que fa Txiki sobre el que representa, amb un entorn com aquest, tenir responsabilitats esportives a Can Barça. «Fa tota una setmana que diem que en aquest partit ens juguem la vida i que hem de guanyar com sigui. Hem guanyat i ara tothom es queixa que hem jugat malament...»