6. Per què no hem tocat la trompeta?

«Dulcemente se escurren los días en aquel cuartito mientras que en las mansiones lujosas de la sociedad, muchas niñas que saben del cuento al dormir se preguntan: ay, señor ¿y mi trompetista cuando llegará?» (Ligia Helena, Rubén Blades)

Té 77 anys i 18 signatures sense validar. Tot arribarà. Li sobren 3.982 paperetes de les que va demanar. Es queixa Ferran Estrada que no ha tingut la promoció que es mereix una precandidatura com la seva: «La veritat està segrestada», afirma. I ens felicita perquè tenim l'exclusiva: és la primera entrevista que concedeix des que va ser proclamat oficialment com a precandidat i fins l'endemà que va deixar de ser-ho. Ni una. «M'han silenciat.» I la veritat és que té raó. El sistema electoral del Barça es resumeix en la trompeta d'Estrada. Magregem els grans candidats, els que estem convençuts que passaran el tall, els de les grans seus, els dels anuncis, els famosos del dia a dia i, en canvi, descartem els dubtosos i els posem tots al mateix sac: freaks, aprofitats, populistes, trompetistes... Situem Sandro Rosell a les portades cada dia que insinua que es presenta, movem els fils per saber si és Ferran Soriano o si és Alfons Godall per acabar amb Marc Ingla, si Jaume Ferrer va sol o mal acompanyat. Al darrere d'ells, tots en un mateix sac. Llavors, a Agustí Benedito, no sabem on l'hem d'incrustar: si en la segona divisió, a preferent o en la lliga de campions. De moment, ha trencat els esquemes i, com si fos el Vila-real de Pelegrini i Riquelme, ja està en zona Champions, sorprenentment. El premi ja el té: amb la capacitat d'oratòria demostrada i els coneixements del barcelonisme el farem entrar en el veritable cercle virtuós, que és el dels mitjans. Comencem per una entrevista, un dinar i, depenent de la bona voluntat del mitjà, una tertúlia, un comentari, una columna i conspiracions. Sobretot, conspirar. No serà patrimoni de Benedito. És la metamorfosi de la majoria de no-guanyadors electorals, precandidats tallats o candidats emergents. Tots. Absolutament tots els contemporanis del barcelonisme. No hem tocat la trompeta amb Estrada i s'ho mereixeria tant com Rosell o, com a mínim, com Guixà, i Guixà s'ho mereixeria tant com Ingla, i Liñan tant com Ferrer i un tal Jordi Ruiz (el crack preelectoral) que, segons fons oficials del club, va entregar una signatura validada, tant com Benedito. I no ha estat així. Hi ha una mena de selecció natural, a gust de l'opinió pública més la publicada que va descartant i apartant precandidats, una raça que no hauria de tenir, legalment, cap protagonisme. El trompetista bufa l'instrument al costat de les figures de cera de Pau Casals, Andrés Segovia i José Iturbe. Com si fos un més davant la mirada dels turistes que no saben si és de cera o de cartó pedra. Una trompeta a punt de celebrar 50 anys culpable del miracle del 92. Estrada va baixar de la fila 26 fins darrere la porteria de Pagliuca durant la pròrroga a Wembley. Koeman estava a punt de picar la falta i va començar a bufar: «Rosa d'abril, morena de la serra...» I gol, gol, gol, gol! El Virolai va obrar el miracle. I el nostre trompetista es va convertir en un mite de la bufera. Mentre abandonem el Museu de Cera de Barcelona se li acosten uns amics que li pregunten quan tornarà a tocar l'acordió al restaurant Salamanca, on tenia la seu electoral. «Demà», respon. És a dir, aparca la trompeta i agafa l'acordió. Com Chanquete. A prop del mar. «Jo no me'n foto. Vull ser president», assegura. «Però no m'han tractat igual que als altres i, escolta'm, tots hem nascut d'una mare.» Ferran Estrada: l'exemple d'un mal sistema. «Ay, señor ¿y mi trompetista cuando llegará?»