El valor humà

La Isa, una de les dones que s'encarreguen de la neteja del Palau, abraça el David amb l'estima que només s'abraça aquells que desprenen alguna cosa especial. La Clara baixa les escales de la graderia per saludar-lo i desitjar-li bones vacances. «No, si dilluns ja començo», respon. Demà, sí, demà mateix, una setmana després de jugar el seu últim partit, comença la seva nova etapa en el departament jurídic del club. Una etapa que l'il·lusiona tant que des del gener estudia un màster en dret esportiu. I encara que no sap el temps lliure que tindrà, continuarà presidint l'associació de jugadors. «Com a mínim, fins que firmem el pròxim conveni col·lectiu», reconeix. Segurament el firmaran la temporada que ve. El capità no deixa res a mitges. Amb la federació europea de jugadors amb marxa (el president és Jaume Fort) ja ha assolit un dels objectius que considerava imprescindibles: «Els jugadors hem de poder dir la nostra.» Ell ha lluitat per aconseguir-ho, i el que s'ha aconseguit és, en gran mesura, pel seu esforç desinteressat. Encara que ell mai no ho reconeixeria. Perquè és humil i honest com el van educar els seus pares; com ell intenta educar els seus fills. A la pista ha estat un porter de gran valor; fora, un jugador que va trucar a alguns periodistes per dir-nos que es retirava. «No vull que ho sàpigues per ningú més», em va dir. Un gest que diu moltíssim més del que podria escriure.