I Valentino va marxar volant

Ho recordo com si fos ahir mateix. A l'informatiu d'esports del migdia, a la ràdio, un divendres de fa molts anys: «Mick Doohan s'acaba de fer mal als entrenaments del Gran Premi de Jerez. Molt mal. Se li ha acabat el mundial 1999.» Aquell accident, que va acabar sent més greu del que hom mai voldria per a un pilot, va generar una petita divisió d'opinions. Per uns, la línia blanca; per uns altres, un pneumàtic fred. O les dues coses a l'hora. Anant més enllà, hi havia qui atribuïa aquella caiguda a les ganes de guanyar del pilot australià sota la pressió a què el començava a sotmetre Crivillé. Com si després de cinc títols seguits encara tingués alguna cosa a demostrar! Al capdavall, objectivament, va ser una caiguda i prou. Com tantes, però amb un resultat nefast. Doohan va trigar temps a tornar a caminar i no el vam veure més en una graella de sortida. Crivi va ser campió, però la il·lusió, enorme, que ens produïa aquell títol, tenia el regust amarg del comiat inesperat d'un dels més grans.

Després de tants anys, he tornat a experimentar la mateixa sensació. Ostres, que aquest potser també se'n va sense avisar. I no seria just, no senyor. Que les caigudes no ho són mai, de justes, és clar que no. Per a ningú. Però quan hem vist Pedrosa o Elias o el mateix Lorenzo destrossats, ens han emocionat amb la seva valentia i les ganes de tornar per menjar-se el món. Han fet de les cicatrius escalons cap a la glòria i han pagat amb trossos de pell el peatge a l'olimp. S'han fet mal molt joves, quan toca, quan el cos i el cap tenen temps per decidir. Se n'han sortit i han tirat endavant, per això els admirem tant. A tots. Per això, escrit està, són els nostres herois. Però amb Valentino res no és el mateix. Potser ens ha malacostumat. Un dia i un altre. I un any rere l'altre. Fins a fer-nos dubtar de la seva condició d'humà! Tants anys flirtejant amb el risc, saltant sense xarxa, i ell tossut, sense fallar ni un dia. Fins ahir. La línia blanca, el pneumàtic fred, la pressió d'haver de guanyar. Ho recordeu? Us asseguro –també està escrit– que sóc dels que creuen en Rossi per damunt de tot. Però aquesta vegada, ostres, aquesta vegada se m'ha encongit el cor: l'helicòpter l'esperava a Ell.