Aquest Barça que genera prodigis

UN SAC DE GOLS.

Entre les medalles que Guardiola hauria de dur ja penjades a la pitrera hi figura els 58 gols marcats entre Messi, Eto'o i Henry, a vuit del record de la Lliga enregistrat per Del Sol, Di Stéfano i Puskas amb el Madrid, a la temporada 60-61, fa gairebé mig segle. Si, en només 30 partits, d'acord, però era un altre futbol i una altra vida, com aquell que diu. Que tres figures d'avui dia arribin a rendir així al servei del col·lectiu ho diu tot de com fa anar la mà esquerra el noi de Santpedor. Només d'aquest detall, ja pot escriure un llibre…

SEGONA PART DE L'OPERETA

El poder ja ho té, això. És capaç de revisar la història, fer creure el que no és, sublima les biografies i sacralitza foteses. El redemptor del Real Madrid, per conclusió unànime es diu Florentino. Ningú no recorda com van acabar «Zidanes i Pavones», «Galàctics» i tota la literatura barata d'aquella època. Creuen que la segona part de la novel·la té èxit de vendes garantit, que només així plantaran cara a l'amenaça catalana. No tenen cap argument per fer-ho. Tant se val. Si volen creure's les il·lusions, lliures són.

NO HO TAPEM TOT

I a tall del comentari anterior, d'aquesta manera de fer volar coloms del Madrid, cal recordar que el Barça viurà relleu a la presidència l'any vinent. Si allà creuen que Florentino ho arreglarà tot, aquí vivim enlluernats per Guardiola i la il·lusió del triplet. De manera quasi natural, el que ofereix l'equip a la gespa ho tapa tot. Però cal separar el gra de la palla i mantenir l'esperit crític. No ho tapem tot amb l'eufòria. Com, per exemple, Uzbekistan. Llum ben clara sobre un tema prou fosc.

Si jugar així, a la manera d'aquest Barça, fos tan fàcil com sembla, per què ningú havia patentat la fórmula?. Perquè no s'ha estès abans pel món?. Preguntes de calaix, de les que etzibaria el nano disposat a desmuntar esquemes d'adult. El millor resulta, quasi sempre, simple, ben simple. Tan senzill que fa inexplicable allò viscut durant l'últim partit. Recordeu, per exemple, el màgic truc de fer desaparèixer el Màlaga, la revelació del campionat, sense aparent esforç fins a convertir-lo en un nyap que veia volar l'equip blaugrana a la velocitat de la llum i s'imaginava la pilota transformada en puck d'hoquei sobre gel. Així, pots oferir resistència? Rendir-te a la evidència, com van fer. Un altre punt de l'últim xou: A quin nivell estratosfèric has de exhibir-te quan, al segon xiulet, absolutament ningú recorda ja com es diu l'àrbitre, ni d'on ve, ni si pentina la clenxa engominada?. De propina, el tal Muñiz et queda eternament agraït per la deferència. Del centre del protagonisme mediàtic a l'anonimat més descarat.

Tan exagerat és el Barça de Guardiola que esborra actors protagonistes de la trama sense esforç aparent sota un talent enlluernador, espatarrant. Al cap i a la fi, si no vivim els millors mesos de recitals futbolístics en la història del FC Barcelona, poc li falta. No entrarem aquí ni a barallar-nos per les hegemonies, ni a discutir els criteris sentimentals de cadascú, però tampoc hauria d'estranyar-nos, doncs, que tothom, periodistes i polítics, gent del carrer i líders d'opinió, vulguin entronitzar l'artífex d'aquest equip que ha obrat el miracle de generar escrits i confessions com les que recollim ara. Des de Madrid, «l'actual mèrit del Real rau en que el Barça no sigui ja campió». A casa nostra, «al marge de si cauen o no títols a final de temporada, ja ens sentim pagats per tanta bellesa com hem vist en els últims mesos». Aquesta manera de fer fàcil la suprema dificultat, aquesta forma d'aglutinar elogis i desfer les dificultats més serioses resulta prodigiosa, gairebé paranormal. Veurem si aguanten els texts fins el juny, temps de repartir les notes del curs. De moment, l'aturada ha estat com parar el temps i així capturar millor, encara i més a fons, la felicitat. Sublima felicitat de l'instant. Almenys, gaudim-lo.