"Cinc Champions i vuit Lligues, això seria històric"

Xavi en estat pur. El Xavi apassionat pel futbol, el Xavi divertit, el Xavi reflexiu, el Xavi que admet riure i plorar pel Barça perquè no n'hi ha, assegura, de més culers ni de més catalans que ell. El Xavi glamurós i alhora casolà, el que rep els honors de Pilota de Bronze i tercer millor jugador de l'any segons la FIFA i el que se'n va a caçar bolets fins i tot en dia de partits, el Xavi llegendari, el millor futbolista català de tots els temps, el que suma 501 partits oficials de blaugrana i no s'aturarà, com a mínim, fins que bati el rècord històric de 548 matxs de Migueli, i el Xavi senzill que parla de tu a tu a tothom que se li apropa. Xavi a cor obert, en definitiva. Això és el que es trobarà el lector de l'AVUI en aquesta extensa entrevista, en la qual la valoració del millor any de la història del Barça, que avui conclou, i dels reptes esportius i institucionals del club són capitals.

Sis títols en un any. I ara, què?
Ara a seguir. El Pep va dir que érem eterns, però l'eternitat s'acaba el dia 2. Hem disfrutat aquests dies, però en el futbol no vius del passat mai, sinó del present, que és el Vila-real i les tres competicions que ens queden fins al maig. És la pena del futbol. Mai serem eterns. Bé, si ara ens jubiléssim tots, sí, però no és el cas. A part de guanyar-ho tot, hem fet un futbol extraordinari, amb unes idees molt clares, però hem de seguir guanyant títols, perquè se'ns exigeix això, se'ns paga molt bé per fer una cosa que ens agrada i estem al millor club del món. El nivell d'exigència ara serà molt elevat. Aquest any serà molt difícil. Tothom ens ve a contrarestar les nostres virtuts, pràcticament ningú ens ve a jugar a futbol. El Madrid es va plantar allà i ens va contrarestar, l'Espanyol igual, el Rubín el mateix.

Han d'assumir la seva superioritat.
És un plantejament garrepa, però al món del futbol també serveix. El Chelsea quasi ens elimina, i el Madrid és millor equip i té millors individualitats respecte a l'any passat.

Tornar-los a guanyar aquest any els faria molt de mal.
Sí, és una motivació que ens han donat el futbol i el Madrid. Amb una aposta de planter, gastant-nos ni una desena part del que ha gastat el Madrid, també podem ser competitius, amb una filosofia clara. Això ho duem dins, aquesta motivació. Dèieu: "I ara què, caureu en la desídia, l'apatia...". Doncs no, al contrari. Això ens ha ajudat moltíssim, ja des de l'estiu. Penses: "Que cony, aquests gasten diners, doncs ja veuràs tu". Això ho portem dins.

¿La lliçó dels 6 títols és que l'únic innegociable és la identitat, l'estil, davant l'entrada d'un nou president?
Només faltaria que vingués un president que ens posés un entrenador que no jugués al que volem. L'equip està fet, penso que és imminent que el tècnic renovi, independentment del president. Això no s'ha de perdre mai. Hem trobat una filosofia molt clara, ja la portem de fa molts anys, però ara es veu que funciona. Tothom s'emmiralla en el Barça, fa anys es deia que no podíem guanyar amb gent només de talent, que ens faltava físic, que l'Iniesta i jo no podíem jugar junts, que no sé què. Doncs escolta, s'ha demostrat que sí, que no és una filosofia d'estar per casa. També es pot sortir a Europa i el món i guanyar. Això no s'ha de perdre.

Vostè personifica potser millor que ningú aquest estil.
N'estic orgullós. Tenia aquella sensació de dir: "Això pot sortir, per què no pot sortir?!". Hi havia gent, no sé si són interessos creats, que no volia gent petita, volia gent d'1,80 al migcamp i un futbol directe. Aquesta no és la filosofia del Barça. Des que als 11 anys hi vaig arribar, m'han inculcat una altra cosa, i el Dream Team guanyava d'aquesta manera. Jo vaig veure guanyar una altra generació. Ara tinc l'orgull de dir: "Aquí ho teniu". La gent que ha xerrat tant que no es podia..., ara tothom s'amaga o s'apunta al carro.

¿Sent que és la plenitud d'una cosa que va començar fa 20 anys?
Sí, hem de ser sincers, això ho va canviar Cruyff. Va canviar la filosofia. No teníem un patró de joc específic. Hi havia gent de talent, com Carrasco o Calderé, però no teníem un patró clar, anàvem per Europa a veure què passava. I el fet de ser com som els catalans, de tenir certa por, no ser gaire optimistes, no ens ajudava. I va arribar Cruyff i va canviar tot.

Un català de soca-rel com Rexach deia que estem al segle de la barcelonitis. Que la madriditis és història.
Crec que sí. Ara només se'ns mira a nosaltres. Al Madrid els fan preguntes del Barça, i fa uns anys jo responia deu preguntes del Madrid i dues d'aquí. Ara és al revés. Això ho hem aconseguit per haver guanyat, perquè la filosofia era la mateixa. No sorgia del tot, no tocàvem la tecla, i el Pep l'ha pitjat, amb la motivació, el treball, la professionalitat i també els petits detalls, que són fonamentals.

¿Creu que han canviat el caràcter del "Patirem", de l'"Ai, ai, ai"?
El nostre sí, el de la gent potser menys. El rival encara creua el migcamp i se sent cert murmuri al Camp Nou. És així. Nosaltres no, tinc el Puyi aquí, el Piqué allà, i trenta metres al darrere. I així amb tots els equips que vénen. Juguem així, a atacar, a buscar la porteria, a agredir el contrari. Ens diem: "Hem de dominar el partit, dur el partit on volem". No he vist un partit en any i mig, des que hi ha el Pep, que el Barça no hagi dominat el partit. M'he sentit dominador en tots els partits.

Tot i que diverses finals les van començar perdent o amb problemes....
És cert, el córner del Toquero, una mica d'ansietat contra el Manchester... Són situacions puntuals, no eren ni ocasions de gol, pràcticament. Sí que és veritat que en estratègia i joc aeri hi ha molts equips millors que nosaltres i en això poc hi pots fer. Si ve el Toquero del darrere i ho ha entrenat tota la vida, o a l'Atlante a segones pilotes són millors... Però tot el que ha passat ha estat de justícia futbolística, el gol de l'Andrés, la remuntada de la Copa, contra l'Estudiantes, vam ser dominadors. Les coses no passen perquè sí.

Sí, el gol d'Iniesta a Stamford Bridge...
De què no li foto un morreig! Va ser el gol de la fe. No entenc com xuta. De 100 vegades que li donis aquella passada en aquella posició a l'Andrés, 99 les controlarà. I aquell dia la va clavar a l'escaire. El 2-6 al Bernabéu va ser la pera, però a Stamford Bridge vaig tenir la pell de gallina com no recordo mai més. És el gol que s'ha celebrat més de la història del Barça. Era un senyal que guanyaríem la final.

Tot i que han fet de la humilitat bandera, s'han sentit invencibles?
No. Al contrari sempre el respectes i saps que és molt difícil guanyar, però surts convençut, això sí. Penses: "Les coses han de sortir. Si juguem com ens entrenem, com mínimament estem jugant...". Vas convençut de guanyar.

Tal com sembla des de fora, ¿Guardiola és qui té aquesta capacitat de convicció?
En això és un número 1. Ja comunicava quan era futbolista, ho volia tenir tot calculat. És una persona que sap transmetre. Igual un altre jugador del Dream Team també va mamar el que ell va mamar amb el Cruyff. Però ell ho sap transmetre. És una persona que t'arriba. Igual penses blanc i et diu que és negre i al final veus que sí, que era negre.

Ens pot posar algun exemple?
Ens va tocar el Bayern i tothom estava una mica així, i a més jugàvem l'anada a casa, va venir ell i em va dir: "Escolta, tu deixa'm a mi", convençudíssim, i això t'ho transmet. A la final de la Champions, o al Bernabéu, ens deia: "Us donaré la clau i guanyem segur, nois". Cagum... I tot l'equip que té, el Tito, l'Aureli... És un treball de grup, una feina espectacular, d'hores, i ens ho resumeixen en 5 minuts, tot mastegat. T'asseus i ja saps com és el contrari.

És mentalitat 100% Guardiola.
Sí, la capacitat de dir: "Som guanyadors". Veig el company que és guanyador, que s'emprenya quan un partidet no va, o en un rondo per qui va al mig. Això abans no era així. I les ganes d'entrenar-nos. La gent surt 10 minuts abans. I a tocar, a tocar. I esclar, les coses van molt bé. El que va passar el 2006 no ha de tornar a passar.

A diferència del 2006, ara maneu més els de casa.
Sí, per això estic completament segur que no tornarà a passar. Els quatre capitans som de casa, gent implicada que n'hem vist de tots els colors. A part, Guardiola té més ordre i disciplina que Rijkaard, que és una persona increïble i molt bon entrenador, però era partidari de la autodisciplina i això el va sentenciar.

¿Tem que a Messi li pugui passar el mateix que a Ronaldinho després de guanyar la Pilota d'Or?
No li passarà. És el més competitiu de tots. Vol guanyar fins i tot qualsevol rondo. Luis Aragonés diu que hi ha el futbol bo i el futbol bonic. Messi és del futbol bo, d'anar per feina, i així ho acaba fent bonic. Se sent fort i feliç amb nosaltres, amb Guardiola, i està molt ben protegit per la família.

Ha parlat de Messi. I el valor de Puyol?
És el treball. El cor.

Iniesta?
La classe.

Ibrahimovic?
Per com juga sembla tenir ADN del Barça, i una força d'animal.

I vostè?
Sóc cabut i molt culer. El dia que no serveixi al Barça ho passaré molt malament.

I Guardiola?
És un malalt del futbol.

Quin missatge hi ha darrere les llàgrimes de Guardiola?
Un treball extraordinari. M'imagino que ell també ha hagut de patir. Les primeres jornades de la Lliga passada, perdent a Sòria, empatant, segur que pensava "A veure si això em ve gran, si és massa aviat", situacions que segur que li vénen al cap. I a part, ha posat la seva gent. Ha confiat en l'Emili Ricard, que és de tota la vida, en l'Aureli, el Tito, companys a La Masia, l'Estiarte, que és íntim seu, el Pepe Costa, que també el coneixia de fa temps i molts més... Plorava perquè no és només un triomf d'ell, sinó d'un staff que ha entrat i ens ha fet guanyar. I perquè és molt culer i ha patit molt a Can Barça. És un cúmul de coses.

Vostè ha plorat aquest any?
Per alegria, no. [Riu.] Sí que a la final de la Champions, l'Ibarz [utiller] plorant, el Busi també, el Sylvinho..., cagum l'ou. Però a mi per alegria em costa plorar. He plorat de riure i de tristor, moltes vegades.

I per tristor pel Barça?
Sí, d'impotència. I crítiques personals n'he patit 200.000. He hagut d'aguantar que era el càncer del Barça i que si jugava jo l'equip no podia guanyar mai a la vida. Això ho he sentit per la ràdio, anant en cotxe, i només fa tres anys. Però són situacions que a mi em fan ser fort. Un altre s'ensorraria, i a mi m'ha ajudat. No els tinc cap rancor. Sóc així, sóc competitiu.

En aquest sentit, el 2008 va ser cinquè a la Pilota d'Or, el 2009 tercer. Sembla un compte enrere...
[Riu.] Ni de conya. He tocat sostre. Ara hem de seguir guanyant títols amb el Barça. Jo depenc molt de l'equip; si no haguéssim guanyat res, igual no estic entre els 50 millors. Les coses funcionen així. El fet de guanyar et canvia la vida.

Si Espanya guanyés el Mundial...
Aleshores segur que el guanyarà un de la selecció. Però jo no sóc transcendent en el joc, dono l'estil, però els gols, els que destaquen més, són altres. Quan l'equip no funcionava, em venien a matxacar a mi. Sóc víctima del que és l'equip.

Sigui com sigui, tercer jugador mundial, superats els 500 partits al Barça... Què el pot motivar? ¿Batre el rècord de partits de Migueli?
Per exemple, això em motiva. I l'Amor 17 títols i jo 12, doncs això s'ha de superar. Sóc molt competitiu. Amb el Puyi ho parlem. Diem "Estem a prop dels 100 partits a la selecció espanyola", és una il·lusió. O aquí, guanyar cinc Champions i vuit Lligues. Això seria històric. Això em motiva. I fa que li demanis al company més i més. No sóc gens conformista, sempre en vull més.

¿Li han dit moltes vegades que serà el millor jugador català de la història?
Sí, m'ho han dit, i em fa una il·lusió tremenda. Em sento molt català, i miro enrere i hosti... Potser el futbolista català no estava tan valorat, el Barça no guanyava, jugadors catalans fora no triomfaven, i ara tenim el Piqué, el Puyol, el Valdés, el Busi... I compte, aquest farà carrera aquí, sembla desmanegat i veu abans que ningú el futbol.

I com a català, si hi hagués hagut una consulta independentista a Terrassa, hauria votat?
M'hi hauria implicat... Però als esportistes, als futbolistes, ens foten en un merder. Amb el Pau Gasol no passa això, ni amb la Copa Davis... S'ha de diferenciar el tema de l'esport del tema polític, sempre ho he dit. En el moment que hi hagi una llei que impliqui això o allò, jo actuaré. Però de moment no em feu parlar d'hipòtesis. Professionalment jo vull anar a la selecció espanyola i guanyar un Mundial, ho he mamat de petit, perquè era esport només, exclusivament. És com si un és independentista i li ve una empresa de Madrid o la Corunya i hi va perquè és un professional.

Però s'implicaria en la consulta?
Potser sí, per què no? Però m'ho hauria de pensar molt perquè sé el que s'hi arriba a barrejar, perquè ho he patit i no m'agrada.

Tornant al seu terreny, aquest conte de fades, com s'acaba?
Espero que no s'acabi. La il·lusió hi és i està intacta. El vestidor té això, una altra Lliga i la Champions al Bernabéu, ens fa molta il·lusió, i la Copa, tot i que ens ha tocat el pitjor camí. I tothom hi posarà traves, l'any passat era com una novetat. Venien a jugar amb les seves armes, ara no, tothom darrere, marcatges individuals, unes cobertures de por...

Tàcticament, tot i mantenir el 4-3-3, ¿hi ha hagut una evolució respecte a l'era Rijkaard?
Sí, tot evoluciona. El Pep sap si hem de sortir amb defensa de tres, de quatre, de si puja l'Alves. El futbol és 11 contra 11, però és crear una superioritat al camp, buscar un 2 contra 1 a totes les zones del camp, ja sigui 2 contra 1 del central amb el lateral. Algú li ha de sortir al final; si no, directe a gol. Els vídeos t'ho faciliten. "Mira, l'espai lliure és aquí, si el trobem guanyarem, busquem la superioritat". O des de darrere si ens pressionen, i el 2 contra 1 a vegades és amb el Víctor i un central. Això no ho fa ningú.

Vistos els canvis i els matisos, ¿Guardiola és un superdotat tàcticament?
És un superdotat en tot. És una esponja en tot. Si es dediqués a la política, seria bo. És així, és superintel·ligent i a sobre transmet. Hi ha persones molt intel·ligents, però poques transmeten com ell.

Com veuen les eleccions a la presidència des del vestidor?
No és clar per on anirà la cosa.

L'equip pot acusar el soroll electoral?
Hi ha molta gent de la casa i és fonamental perquè la gent s'implica, hi ha compromís, hi ha pinya, és com una família. És com l'escola del Barça. A vegades penso que m'estic entrenant al primer equip i tinc la sensació que sóc al cadet, al juvenil, amb gent catalana, les bromes que fèiem quan teníem 15 o 16 anys. És una sensació molt bona. Crec que ens hem d'abstreure de tot. Ens paguen per jugar a futbol i guanyar. Sabem que els diaris parlaran d'eleccions, però intentarem que es parli més de futbol.

S'ha sigut injust amb Laporta?
Jo crec que sí. Amb nosaltres s'ha portat molt bé, com tots els directius, també els que van marxar. Laporta sempre ha estat molt proper. És molt culer, una passada, sembla un forofo. Ha rebut crítiques, perquè a Catalunya som així amb els que manen, però per mi mereix deu punts.

Vostè també és molt culer i molt català, també en les aficions...
Sóc un malalt dels bolets. Els conec tots. Ja anava a caçar-los amb el meu avi, també amb el meu pare. Aquest any ens hem escapat a Osca i tot un parell de dies. Espectacular. Em relaxa molt. M'hi deixo l'esquena buscant-los. [Riu.] La sensació de trobar un rovelló és com la de fer un gol.

Ha caminat molt per Catalunya?
M'ho conec tot. Els Encantats, la Garrotxa, Tarragona, el delta de l'Ebre, però anem una mica tapats per anar d'incògnit. Això sí, a Montserrat, ves per on, no hi he anat.

Pot prometre d'anar-hi si guanyen la Champions al Bernabéu.
Ha, ha, ha. Exacte, podem anar-hi en bicicleta com el Barça d'abans. Segur que a Guardiola li agrada.