Lluís Riera (Sant Adrià de Besòs, 1979) és un producte genuí de l’escola catalana d’entrenadors de bàsquet, de la qual ara és professor. Igualment representa el perfil del català inquiet, emprenedor, vocacional i amb tendència als reptes personals. Tot i tenir una formació acadèmica que li permetria viure còmodament de la docència, acumula dues dècades d’experiència com a entrenador de bàsquet en clubs professionals, al Joventut, al Baskonia, al Zenit de Sant Petersburg, al Burgos i, ara, a l’Avis Utilitas de Rapla (Estònia).
Com és que ha acabat marxant després de tants anys?
Vaig acabar la temporada passada a Burgos havent baixat. El club volia que continués, però per coherència personal ho vaig descartar. L’oferta que em va arribar va ser la d’Estònia i després de parlar-ho amb la família vam decidir aventurar-nos a Estònia. Bé, aventurar-me, perquè he vingut sol.
Lituània és una potència del bàsquet, Letònia també té jugadors en l’elit, però d’Estònia...
Estònia és un país molt petit, parlem d’1,5 milions d’habitants, i queda molt lluny de Catalunya. Jo no sabia gairebé res del bàsquet estonià. És un esport en creixement, però aquí es dediquen a molts esports, hi ha molta diversificació, i tot queda una mica dispers. Els esportistes més coneguts són el pilot de ral·lis Ott Tanak [campió del món 2019] i la tennista Anett Kontaveit [top 10 del rànquing mundial]. Però el bàsquet està en creixement.
El problema dels entrenadors catalans per trobar feina a casa seria que n’hi ha molts i massa bons perquè el mercat professional local els pugui absorbir?
A Catalunya, i també a Espanya, la cultura esportiva és molt alta i hi ha molt bons entrenadors. Molts i excel·lents. I les feines són les que són. No s’inverteix gaire en esport professional i el model dels clubs que disputen les competicions de la federació espanyola és massa precari. La FEB no està fent tot el que podria fer per professionalitzar les seves lligues. I els entrenadors que som a fora, que som molts, estem una mica oblidats. N’hi ha a tot arreu perquè hi ha molt nivell. Ho sé perquè soc un dels tutors dels cursos de més nivell de la federació catalana. Potser he format més de 200 o 300 entrenadors i això et permet adonar-te que el nivell és extraordinari. Hi ha un interès a créixer en el coneixement del bàsquet, del joc, de tot el que envolta un equip, com no l’he trobat enlloc. L’entrenador català és d’un nivell brutal.
Tan forta és la crida del bàsquet que l’hagi empès a apartar les sortides professionals en matemàtiques i psicologia?
La docència, l’ensenyament, l’educació, és una feina apassionant i estic convençut que hi tornaré, i amb moltes ganes i motivació. Però oportunitats com aquesta del bàsquet venen quan venen i les has d’aprofitar. M’agrada tant el bàsquet com fer classe, però he lluitat molts anys pel bàsquet i ara vull viure aquesta oportunitat, fer-ho el millor possible, i l’any que ve ves a saber què passa.
La psicologia ajuda en l’esport, però i les matemàtiques?
La meva formació bàsica és la de matemàtiques i n’he fet molts anys de professor. Et formen les capacitats d’una manera molt analítica i m’han ajudat molt en la meva manera de pensar. I al bàsquet també m’han ajudat en l’anàlisi i en l’aplicació de l’estadística, que era una de les facetes en què basava la meva funció d’entrenador ajudant.
Què ha trobat de diferent en el bàsquet estonià respecte al català?
No tenen res a veure. La nostra cultura i el nostre nivell esportiu són molt més potents. Hi ha més gent seguint l’esport, els diners es posen més en el creixement de l’equip, hi ha molta afició i molts practicants. Són 70.000 llicències a Catalunya i unes 9.000 a tot Estònia. No hi ha punt de comparació. A Catalunya trobes nens jugant a cada escola i en un munt de clubs, i a Estònia costa veure’ls. En canvi, els clubs d’Estònia són econòmicament molt solvents. A Catalunya ho hauríem de ser més, però el que preval a l’hora de formar jugadors és la cultura esportiva. Els diners també, però el que compta és que els professionals en sàpiguen.
També hi ha catalans, a Estònia?
N’he trobat fent turisme, però d’establerts aquí, de moment no. Tampoc els he buscat, perquè el meu dia a dia és molt exigent, entreno gairebé cada dia, tinc partits i viatges. I quan estic sol necessito connectar-me amb la família.
Ve sovint per Catalunya?
Un cop cada mes i mig, aproximadament. Però la família vindrà per Setmana Santa. Ja estem a les acaballes de la temporada.
L’estonià acull bé el qui ve de fora?
A mi em tracten bé. Són europeus i volen allunyar-se del seu passat soviètic. Un europeu aquí és benvingut. L’estonià té un caràcter diferent, menys obert, i uns esquemes més rígids. Nosaltres som més espontanis, energètics, emocionals... D’entrada et sobta, però t’hi adaptes aviat. He estat benvingut.
Vostè ja havia estat a Rússia. Ha notat diferència amb Estònia?
Sí, contrastos a molts nivells; un, l’ideològic. A Estònia es volen distanciar de la Rússia soviètica i apropar-se al model de la veïna Finlàndia, on, a més, es parla una llengua molt semblant a l’estonià. En l’aspecte educatiu, de serveis socials..., es marquen distàncies amb Rússia. Queden vestigis, com el caràcter, però es volen apropar a Europa. Com en tots els estats exsoviètics, en la zona més propera a la frontera queden reductes on ni tan sols es parla estonià. Aquí són un 13 o un 15 per cent, però a Letònia són més.
Com es manté al dia del que passa a Catalunya?
Per la família, llegint molta premsa per internet i també per la ràdio, que ha estat fonamental en els quatre anys que fa que soc fora.
Com veuen la guerra d’Ucraïna els estonians?
No se’n parla gaire, però es respira una preocupació en dos aspectes. Primer, en matèria econòmica, perquè les exportacions d’Estònia van en gran part cap a Rússia, a Sant Petersburg, i s’han tancat les fronteres. El segon tema que amoïna és el militar. Estònia té frontera amb Rússia i és un dels punts de mira de Putin. Els estonians saben que l’armament rus ha anat tot cap a Ucraïna, cap al sud. Totes les instal·lacions i bases russes a prop de la frontera estoniana han quedat buides. Per tant, no hi ha aquest temor d’una entrada militar imminent. És més la tensió i el mal rotllo de tenir frontera amb un país enemic.
Estònia és independent fa relativament poc. Quan l’identifiquen com a català, li pregunten pel nostre cas?
Sí, i tant. Jo sempre dic que soc català i fa uns dies, en una xerrada per a entrenadors a la federació estoniana, un de veterà em va preguntar si jo vull la independència per a Catalunya. La gent amb una mica de cultura sap què és Catalunya i què ha passat en els últims anys. Més d’una persona ja m’ho ha preguntat. Ells han viscut un procés d’aquest estil i saben de què els estàs parlant. També quan han sabut que era català m’han parlat que un equip estonià, el Kalev Cramo, va jugar una FIBA Cup a Girona, l’any que els gironins la van guanyar contra l’Azovmash de Mariúpol.
Què pensa de l’expulsió massiva de Rússia de l’esport internacional?
S’ha fet bé. A vegades pensem que tot són qüestions polítiques, però aquest no és el cas. Estem parlant de drets humans. El conflicte d’Ucraïna no és política, són drets humans. A vegades em pregunten si els esportistes s’han de manifestar políticament. Que facin el que vulguin, però en una qüestió de drets humans mullar-se és una obligació. No estem tractant de l’annexió d’un territori, sinó dels drets de les persones, i en això no podem ser indiferents.
Vostè ha estat molt vinculat amb entitats socials a Catalunya. A Estònia ha tingut oportunitat d’entrar-hi en contacte?
No. A la població on m’estic no he vist col·lectius especialment vulnerables, però segur que en altres llocs n’hi ha, com a tot arreu.
