L'estil enterra «al loro»

Un any després, el ja cèlebre «al loro» de Joan Laporta protagonitza paròdies, omple portades de llibres, inspira falques de ràdio i inunda milers de mòbils amb la seva llegenda. El patetisme del contingut –també el to– del famós discurs de l'Hospitalet s'ha convertit, amb el pas del temps, en un valor de marca que el president ha pogut polir i rendibilitzar al ritme de la recuperació de la il·lusió capitalitzada per la plantilla de Pep Guardiola: «Ja vaig dir aleshores que no estàvem tan malament», ha reiterat Laporta en els darrers mesos. Les disculpes, el «no em reconec» o «ho lamento molt» i la sensació que es retractava ja són història. «No me'n penedeixo» és l'última resposta del mandatari blaugrana sobre aquell capítol. Una vegada més, el president opta per continuar reivindicant un sainet que evoca els hàbits del pitjor nuñisme més que en cap altra fase del seu mandat, i acaba perdent una oportunitat preciosa per guanyar credibilitat. Per a Laporta tot hauria de ser molt més fàcil: si en el fons, el barcelonisme celebra que allò hagi estat enterrat per l'inqüestionable rumb de l'equip, caram; abaixa el cap, reconeix que la culpa no era del pobre Nicolás Marín de Abrera, que denunciar els que engalipen –«a los que embaucan»– quan la nau trontolla és un truc massa vell que ja no val per desviar l'atenció i que només gràcies a una renovada execució de l'estil del Barça, un segell que el mateix Laporta ha defensat aferrissadament, el club ha pogut retrobar la bonança futbolística. En la fe en un estil, el gust per una idea i l'aposta per un entrenador, hi té Laporta l'espai per enorgullir-se i el Barça l'eina per ensorrar el Bayern a partir d'avui. En canvi, dedicar-se a negar els errors sistemàticament només pot ser una equivocació. Una cosa no treu l'altra. El Barça viu un paisatge idíl·lic que pot derivar en èxtasi i que hem d'assaborir. Però es miri com es miri, «al loro» descansa en la crònica negra de la història del club.