El Barça cau a Old Trafford

The end. El Barça va dir adéu ahir a Manchester a l’últim somni que li quedava amb tanta enteresa com impotència, incapaç de fer un gol en 180 minuts, més de 400 si hi sumem la Lliga. El gol és la finalitat del futbol i l’equip català està tan sec com el projecte esportiu que va néixer el 2003. La Champions era la redempció per a un final bonic, de pel·lícula si es vol, però el cicle Rijkaard morirà amb dolor, derrotat pel xut que Paul Scholes, 33 anys, l’únic dels titulars que enllaçava amb la gran final del 1999, va clavar des de gairebé 25 metres prop de l’escaire. Era el passaport del United cap a Moscou nou anys després de Barcelona.

El Barça ho va intentar amb esperit, sense rendir-se, malgrat que va insinuar més que pegar, i va mantenir viu el duel fins al darrer instant. Insuficient, com en les altres dues ocasions que en l’etapa Rijkaard s’ha jugat una eliminatòria fora. L’afició culer, més de 3.000, va aplaudir l’esforç amb el xiulet de l’àrbitre per oferir després un silenci de 20 minuts abans d’acabar cridant un tímid “Barça sí, Laporta no”. Era la ràbia de veure’s a les portes del paradís i quedar-ne exclòs, i un missatge clar a la directiva: toca actuar. Després de dos anys sense títols vénen temps de reflexions i remodelacions, de fitxatges i traspassos i, veurem, si alguna sorpresa.
Tot va néixer d’un mal refús de Zambrotta, un error que no és el primer, que el jugadoràs pèl-roig del Manchester va aprofitar per sorprendre Valdés. Era el minut 14. L’1-0 de Scholes va treure pors als locals i el Barça va viure els pitjors minuts, aculat com no ho havia estat en tota l’eliminatòria, sota l’efecte de la pressió i la intensitat que manava Cristiano Ronaldo. El segon gol es va passejar uns instants per l’àrea de Valdés, enmig de combinacions de mèrit entre Tevez, immens, Park i Nani, però els de Rijkaard van resistir.

El Barça havia cedit un gol, un premi excessiu per als mèrits de l’un i l’altre, però encara estava en vida i Messi en va donar fe amb una cavalcada que Van der Sar va treure pels pèls. També Iniesta, retallant Hargreaves, va fer una bona incursió, tot i que faltava definir. Faltava que l’última passada portés verí i que la rematada –amb prou feines n’hi va haver– fos de veritat. En aquest sentit, Eto’o no va estar fi, aturat per Ferdinand i Brown, com al Camp Nou.

Fa dies que el camerunès no hi és i l’equip ho nota molt. La possessió, això sí, era blaugrana –a la mitja part fregava el 60%–i la sensació que, cada cop que agafava la pilota Messi, alguna cosa podia passar. Era l’esperança.

A la represa, el ManU va sortir a resoldre la semifinal, amb velocitat i verticalitat, i una mà de Valdés ho va evitar. Els locals s’endinsaven cada cop més en el seu joc, amb el públic abocat, però el Barça tampoc renunciava a les seves coordenades. Així que el partit es va obrir definitivament. Era el minut 60 i Rijkaard prenia una decisió difícil i dubtosa: entrava Henry per Iniesta. Al 70, Bojan, expert en gols decisius, rellevava Eto’o.

La igualtat era evident, però el marcador tenia color i els blaugranes buscaven la falta de competitivitat. Rematava tou Henry, pujava Milito, Abidal, Deco espremia les últimes gotes del seu bon partit… Cap ocasió clara, però. Era el moment que Old Trafford engegués la maquinària de celebració, amb un ambient extraordinari, tot i que encara Puyol els va posar la por al cos. El Barça queia amb el cap alt, però queia. La dignitat que no treia la justícia del seu final.

Per veure la crònica del partit, clica aquí