Carcasses de nivell fetes a casa

Darrere del descomunal moment de forma del Barcelona hi ha molts factors, però un dels que té el percentatge més alt és el resultat del treball amb el planter. Només hem de repassar per línies i analitzar quants jugadors fabricats a Can Barça tenen un pes específic consolidat. A la porteria, Valdés, discutit per més d'un i més dos, ha ofert un rendiment a l'alçada de l'equip. A la defensa, el paper de Puyol continua sent indispensable i Piqué ha guanyat en solidesa quan no té la pilota i en seguretat quan l'ha de treure jugada. Les cartes al mig del camp les reparteixen Iniesta i Xavi. Ells mouen l'equip. Són el disc dur. A dalt, hi ha Messi, la descàrrega elèctrica que il·lumina el joc de l'equip i que deixa encegats els rivals. Tots els clubs d'elit tenen diners per fitxar com a mínim un jugador que marqui diferències, però no tenen una carcassa manufacturada a casa que ofereixi les prestacions de la blaugrana. No hi ha, si mirem les grans entitats europees, cap equip, tret d'un, en el qual vegis un bloc de jugadors del planter que despuntin al nivell de creure que es pot repetir d'aquí a curt o mitjà termini un fenomen similar al del Barça actual. Aquesta excepció és el Juventus. La feina la va començar fa dos anys i mig el responsable de les seccions de base, Ciro Ferrara. Ell mateix reconeix que el fet de baixar a la sèrie B va obrir unes portes als joves de l'entitat que d'altra manera haguessin estat tancades. El fruit d'aquest treball es personifica en quatre jugadors: els defenses Paolo de Ceglie (22 anys) i Lorenzo Ariaudo (19 anys), el migcampista Claudio Marchisio (23 anys) i el mitja punta Sebastian Giovinco (21 anys). Aquest últim, si no s'espatlla, és l'home destinat a marcar les diferències a través de la creativitat, l'acció sorprenent, la passada inimaginable. De Ceglie és el paradigma de jugador que deu minuts després d'entrar a l'equip sembla que faci deu temporades que hi juga. El seu espai natural és la banda esquerra, té molt recorregut i centra molt bé. Marchisio és el més consolidat de tots quatre i té una virtut imprescindible per ser un migcampista excepcional: saber escollir correctament entre quan s'ha d'optar per no complicar-se la vida o quan cal jugar-se-la amb una passada arriscada. Finalment hi ha el més jove, Ariaudo. Aquesta temporada alterna l'equip juvenil amb el primer equip. Esquerrà, va bé de cap, té una bon nivell tècnic i físic, i cal destacar la seva velocitat. Però el que sorprèn més és la seva tranquil·litat. Ferrara ha polit quatre peces que potser, més aviat que tard, poden ser la carcassa d'una Juve triomfant.