El Barça guanya a Glasgow (2-3)

El més alt i el més baix, Hesselink i Robson, en les dues úniques arribades del Celtic, de cap tots dos, van posar el Barça contra les cordes, però mai van qüestionar l’enorme superioritat blaugrana, manifesta des del principi, i només aclarida al final. Els de Rijkaard, enèrgics, van fallar on feia temps que no ho feien, darrere, i van començar a brillar on tenen les de guanyar, davant, en una nit de cert desgreuge dels fantàstics. Ronaldinho i companyia necessiten retrobar-se, bé comprant mig bitllet per als quarts de la Champions, com ahir, bé responent en properes cites no tan assequibles.

Sorpresa a l’onze
El Celtic Park va preparar una rebuda única al Barça, amb l’himne blaugrana, megafonia en català i càlida ovació a una afició que va correspondre. A la gespa, Rijkaard va sorprendre tothom fent titular Ronaldinho quasi dos mesos després –Eto’o i Xavi suplents– i el brasiler, marcat per un debutant de 19 anys, no va desentonar. Amb bones accions, serè, però dèbil com la majoria en l’última decisió.
El primer minut ja va desvelar el guió, amb un rondo gegant del Barça, millor tècnicament i també en tàctica, aprofitant la llibertat de marca que va tenir Touré en el 4-4-2 de Strachan. L’equip tocava fins a tres quarts amb facilitat, mentre que el Celtic evitava precipitar-se, conscient de la lentitud dels davanters. Però sense contraatac ràpid i amb menys qualitat, què li quedava al Celtic? Va treure petroli de McGeady, un hàbil jovenet que va complicar la vida a Puyol, per dins i per fora, i que va crear els dos gols. El Barça estava avisat, però no el va saber aturar. Primer, en una incursió fins a la línia de fons que va acabar en centrada de Naylor i rematada de cap de Hesselink avançant-se a Milito.

Enrabiat, el bloc de Rijkaard va respondre en la jugada següent: una paret de Deco i Messi –i no era la primera– la va resoldre el davanter picant-la suaument a l’escaire de Boruc. Golàs. L’anomalia s’havia corregit, o això devia pensar el Barça, segur de no ensopegar amb la mateixa pedra. Doncs sí! Una segona pujada veloç, sense por, de McGeady, deixant enrere Iniesta i Puyol, va servir a l’abnegat Robson, que entrava del darrere, per fer el 2-1; va ser un cop de cap paràbolic que va superar Milito, un altre cop, i, a càmera lenta, també Valdés, que va radiografiar el gol amb la mirada i dues passes tardanes.

Calia veure-ho per creure-ho. A la represa, el Barça va seguir dominant i l’empat va fer reaparèixer la lògica: Henry, en la primera acció de mèrit, amb l’interior, a mitja altura i al pal llarg; marca de la casa. Ara, el gest del francès –va demanar silenci– no calia en un estadi amic. Les ocasions van anar caient, amb el Celtic aculat del tot, resant, perquè la lògica no tornés a actuar. I va ser Messi, fred com els graus negatius de Glasgow, qui va esperar un defensor i el va retallar en un pam, fent el io-io, sublim: 3-2, el retrat més real de tot el matx.