Lloances sospitoses

No m'acaben de convèncer tantes lloances provinents d'equips grans, casos de Klinsmann o de Juande Ramos, que res fan per jugar de manera que s'assembli, encara que sigui de lluny, aquest joc que consideren tan meravellós. De cap manera cal creure que aquestes afirmacions són sinceres, tot fa pensar que darrere d'aquestes insòlites dolces paraules hi ha assessors de comunicació que aconsellen tècnics, diguem de poca finezza dialèctica, per dur-nos vers un camí narcisista, això és, que el Barça cregui que és tan bell que s'enamori de si mateix fins, com ocorre en la narració clàssica, que s'ofegui a l'estany de les aigües on veu reflectit el seu rostre tan formós.

I aquest és el principal enemic de l'equip des que Cruyff va començar al final dels 80 a dissenyar l'estil de joc que caracteritza l'equip. Possessió de la pilota, joc d'atac i jugar amb pressió per a la victòria.

Aquestes armes han permès guanyar aficionats i seguidors arreu del món, fet que suposa que el Barça sempre és el primer equip després del propi en tots els països, l'única excepció és a l'Estat espanyol, ara bé, si la diferència era fa uns anys d'un 12% favorable a l'equip de Chamartín, ara és només d'un 6% i continua disminuint.

L'equip no és perfecte, només faltaria, és un joc i no una màquina! Però, per mi, la cosa principal que els falta a alguns jugadors és tenir la consciència d'aquest orgull únic que vol aconseguir Guardiola, el de jugar en un club que sempre ha estat defensor de la llibertat, en els anys 30 la Generalitat i la República, que ha sofert persecució per liderar la democràcia i el pluralisme convertint-lo en una eina de ciutadania i integració cultural i nacional. És per coherència democràtica en un estat que vol ser modern que vindrà la lliga que falta, la de l'any 1936/37 arrabassada només per un decret del general Franco que encara està en vigor!