“Estic capacitat per governar Catalunya; m’ho he demostrat aquests anys al Barça”

Joan Laporta i Estruch (Barcelona, 29-6-1962) està en un moment clau de la seva trajectòria. Enfila la recta final de set anys dirigint el Barça en què l’excel·lència en els resultats supera de llarg els aspectes negatius i els discutibles. I ultima la decisió sobre el seu salt a la política, del qual dóna prou pistes en aquesta entrevista. Per cert, feta dijous, el dia abans d’anunciar que el 13 de juny hi haurà eleccions. Al Barça.

Se’l va veure molt emocionat en la presentació d’Alfons Godall com a precandidat. Amistat a banda, ¿veia també l’acte com l’inici de l’adéu?
No, va ser fonamentalment per amistat, és un amic que ha pres una decisió important. Però també perquè veig, com va dir molt bé en Xavier Sala, que el somni pot continuar sent una realitat, que aquest model que ens ha portat a ser reconeguts com el millor club del món i aquest període que està sent el millor de la història del Barça tenen continuïtat. És una persona que ha estat sempre al peu del canó. Era una barreja de l’estima que tinc per l’Alfons Godall i de veure que ell, per mi la persona més adequada, prenia aquesta decisió. Puc estar tranquil com a persona, i tranquil i emocionat com a president, pel coratge que demostra.

¿Visualitza d’alguna manera especial aquest tram final de mandat?
Mana el dia a dia, però si miro amb perspectiva veig molt futbol, molts partits d’aquells que als barcelonistes ens agraden. I com que volem que aquest camí d’èxits continuï, també endevino, amb les eleccions, un gran exercici de responsabilitat dels candidats. No crec que ningú tingui la gosadia de fer coses que puguin perjudicar l’equip, tot i que amb la tria de la data s’aclarirà bastant el panorama. Pel que fa a mi, m’ho prenc amb la tranquil·litat que s’acaba. Amb certa tranquil·litat.

Tot plegat és una mica rocambolesc, però s’ha iniciat un procés que el pot inhabilitar. I Godall, Ferrer, Soriano...
Seria una barbaritat, i no n’hi ha motius. És fruit d’aquests intents de desestabilitzar, de desprestigiar. Hi estem avesats. En set anys mira que ho han intentat, i fins ara no ho han aconseguit. És gent molt ressentida, no accepten que unes persones amb il·lusió, capacitat i valentia hagin aconseguit el millor Barça de la història. Però això d’ara seria una barbaritat, no hi ha base jurídica. Se’ls veuria massa el llautó. Ja se’ls ha vist fa poc, amb el cas de la Fiscalia Anticorrupció, que no ha prosperat. És gent amb afany de protagonisme ni que sigui a costa de fer mal per fer mal. Afortunadament encara no m’han fet mal del tot.

Parlant del cas de Fiscalia, ¿com està l’expedient d’Oriol Giralt a la comissió de disciplina del club?
Atès que dur el tema de Mediapro i Cruyff a Fiscalia era imputar un delicte fals, ja està en marxa una querella per falsedats, calúmnies i injúries. És un home que, aprofitant una confusió en un article estatutari, va obtenir fama immerescuda. Ara s’ha equivocat, ha demostrat molt poc sentit barcelonista i s’ha passat. Òbviament la comissió de disciplina suposo que actuarà. I si hi ha raons per prendre decisions suposo que les prendrà.

Del seu mandat, de què està més orgullós, i de què n’està menys?
Sobretot de les decisions esportives. D’haver incorporat Txiki Begiristain com a secretari tècnic. També hem tingut sempre les idees molt clares i les hem defensat en els moments més difícils, que és quan hem après més. Vam decidir fer una revolució, i l’hem fet. Hem recuperat la catalanitat del Barça, i el Barça més catalanista de la història és el més universal. D’això, ho podeu comprendre, n’estic molt orgullós. Hem deixat ben clar que el més que un club no és un eslògan sinó una declaració de principis. Aquells que ens volen diluir en només un club potser s’ho hauran de fer mirar, perquè ens han declarat el millor club del món defensant el més que un club per la identitat futbolística, la cultural i la solidària. Perquè hi ha la Fundació, un pilar del Barça. L’ànima del Barça només s’entén amb la Fundació desenvolupant aquests programes de suport als infants més vulnerables. Tot, amb un equip de persones que han sabut participar d’aquests ideals. Amb la directora de la Fundació, Marta Segú; el director general corporatiu, Joan Oliver; el secretari tècnic, Txiki Begiristain; el director executiu de l’àrea, Raül Sanllehí; el vestidor amb Pep Guardiola al capdavant, igual com Frank Rijkaard en el seu moment. I els companys de junta, especialment els que m’han ajudat a tirar del carro.

Preguntàvem també per allò de què està menys orgullós...
De no haver guanyat més títols. Penso que encara en podríem haver guanyat més. A banda, tenim un reconeixement ampli de la massa social, però amb tot el que hem fet no hem aconseguit que l’entorn més directe, la part d’oposició que sempre hi ha d’haver, la part de mitjans de comunicació que han de ser crítics per sistema perquè l’altre grup de mitjans no ho és, no hem aconseguit, deia, que superin les seves dèries. Hi ha persones i mitjans que s’han posicionat tant que no saben dir res bo del que hem fet en set anys. És per fer-s’ho mirar. Segur que hem fallat nosaltres també, però amb aquests posicionaments tan radicals, tan viscerals... Amb tot, a vegades em descarrego d’aquesta responsabilitat quan veig personalismes, interessos particulars, en algun cas obsessió. Tal com ha anat tot, no dic unanimitat, però home, hauríem de tenir amb aquesta gent una altra mena de relació.

La pressió externa ha estat forta, però després de la moció de censura el gran terratrèmol han estat les auditories. I tant el fet com la publicitació han estat problemes interns...
Ja en vam parlar i no penso comentar aquest tema. Va quedar absolutament aclarit i jo dono suport a tot el que es va fer des del club. Sé com es va iniciar i no ho remenaré.

“M’he hagut de fer el mort per sobreviure”. “A mi personalment tot això no m’ha compensat”. Déu n’hi do.
Entenent el significat real de les frases, no literal, la qüestió és que els grups que han atacat eren grups potents, i han anat a fer mal, a destruir, amb molt mala fe. No només el model, sinó la persona. En fi, m’han fet més fort. Tot això m’ha fet madurar molt. Sempre he mirat endavant. No tinc esperit de revenja per motivar-me. Em motiven els ideals, les il·lusions, on trobi una causa per tirar endavant. No aquestes misèries.

Vostè ha hagut de defensar Txiki Begiristain i la figura del secretari tècnic. En funció de qui guanyi les eleccions, ¿creu que algun aspecte de l’actual model esportiu està en risc?
L’estructura esportiva. Jo defenso una estructura amb un vicepresident esportiu, una secretaria tècnica i un entrenador del primer equip potents. Fonamentalment la secretaria tècnica i l’entrenador. El vicepresident esportiu ha de fer suport a la secretaria tècnica perquè és qui ha d’informar la junta. Cal que sigui així, però és que ens ha funcionat. Després cal trobar les persones adequades, i no és senzill. El secretari tècnic ha de parlar el mateix llenguatge que l’entrenador, i han d’estar en una gran sintonia. Això és molt difícil i ho hem aconseguit. És fonamental que aquests llocs estiguin definits dins de l’estructura. Si no, ens podem trobar en situacions de risc per a la institució.

¿Creu, doncs, que la separació entre despatxos i despatxos esportius estaria en perill en aquestes eleccions?
De fet no ho sé, perquè no he sentit cap proposta fora de la d’Alfons Godall, que és continuador del model. Cal aplicar-lo bé, però objectivament és bo. Seria una gran equivocació canviar aquest model, que ens ha dut a ser els millors del món i a fer el millor any de la història. Molts intenten fer veure que això funciona per casualitat. Res a la vida funciona per casualitat. Fan falta els moments de sort i els hem tingut, però hi havia una feina. Generalment si treballes bé acabes tenint els resultats. Això és important remarcar-ho. El model funciona perquè s’han pres les decisions adequades, perquè hi ha hagut gent que l’ha portat a terme de manera adequada, jugant-se-la, amb valentia. En tots els àmbits hem pencat i hem dedicat els millors anys de la nostra vida al Barça per arribar al millor moment de la història del club. Aquesta estructura funciona i entenc que haurà de ser compartida per tots els candidats. Ho defenso amb arguments, fets i resultats.

En les primeres enquestes a la xarxa Sandro Rosell avançava de molt la resta d’aspirants, però ara Godall retalla distància. ¿Li recorda res, això?
Cada procés electoral té les seves circumstàncies. El 2003 veníem de temps remoguts, de convulsió i caos al club. Es va votar un canvi autèntic, el nostre, i es va iniciar una revolució que encara continua. Calia ser contundent, sense fissures, corregint sobre la marxa. Moments d’alta intensitat. Ara el Barça ja és als llocs de prestigi que li pertoquen, per resultats esportius i per com es gestiona. Cal una persona que representi una força tranquil·la. I aquesta persona és l’Alfons Godall. La resta de candidats hauran de fer propostes alternatives de model esportiu, econòmic, de saber què es fa amb la Fundació. I veig uns silencis que no diuen res. Veig qualsevol model alternatiu com una aventura incerta.

Fem una transició al segon bloc de l’entrevista. Al Barça té referents clars. Quins té en política?
Els meus referents futbolístics són el meu pare, que m’ha educat en el barcelonisme i el catalanisme, el Johan Cruyff en el futbol i l’Armand Carabén en general en tot, tant el Barça com el país. En política, qui més temps he vist presidint Catalunya és Jordi Pujol. I ha estat un referent perquè vivíem un moment de la nostra història en què la política possible era aquella. Ara penso que és una altra, però he de dir que com a referent em mereix tot el respecte, sempre l’he admirat. A nivell històric tinc en Macià, en Companys, però especialment la figura de l’Avi em genera bones sensacions.

I dels líders actuals, n’hi ha algun amb qui s’identifiqui més?
[Rumia.] Els respecto a tots. Fer de polític és una responsabilitat, és complex, i és una decisió de voluntat de servei al país que s’ha de respectar. I em sap molt greu que de manera superficial es critiqui la classe política. N’hi ha amb qui he tingut relació i m’hi he trobat molt a gust. Li hauria de parlar de gent de tots els colors.

Es diu que farà el salt a la política. Fa la sensació que ser president del Barça ja és fer política...
És fer país. No és fer política de partits. Em sobten comentaris com ara: “Jo, al Barça, no hi faré política”. És que no s’hi fa política, però sí país. Estarem tots d’acord que al Barça s’hi ha de fer país, no? És la millor eina de Catalunya per promoure’s al món, una eina més per defensar els drets i les llibertats del nostre país, perquè el Barça no està sotmès a les estructures estatals. Vam fer l’acord amb l’Unicef directament, sense passar pel conducte reglamentari, allà on t’ho xuclen tot, allà on et buiden de contingut i se t’apunten el tanto, o allà on no t’ho deixen fer. El Barça és lliure, i global. Hem fet el Barça més global de la història des de la catalanitat. I tothom que ha anat de bona fe s’ha sentit respectat. S’ha de seguir perquè és acceptat que el Barça faci país, atès que som una nació que no té Estat. Som una nació que no està resolta. Si és un miracle que Catalunya existeixi!

Si vol continuar promovent el país i ja no té la plataforma del Barça, ho haurà de fer des de la classe política.
Quan vas a la classe política és per fer acció política. Als moviments socials pots fer país, però les accions queden a vegades com un brindis al sol. Fan taca, estenen la taca, han fet que Catalunya existeixi, però no hi ha poder. Si volem existir amb normalitat cal poder. I si jo finalment..., després de les reflexions que estic fent i d’unes accions que estic endegant, tinc una base científica d’això...

Una base científica d’això no pot ser gaire més que una enquesta...
Pot ser una enquesta, pot ser donar a conèixer el meu pensament en diversos àmbits del país, pot ser utilitzar tota una sèrie de canals de comunicació nous per tenir interacció directa amb els catalans i catalanes amb interès pel que jo digui... Perquè si ho faig a través dels mitjans convencionals serà distorsionat.

Hi ha molta gent que n’està pendent. En el sentit positiu i en el negatiu.
Jo el que vull és tenir certs elements de judici que avui no tinc contrastats. L’experiència em demana molts elements de judici per no fer un pas equivocat. He de valorar molts aspectes de la meva vida personal. Hi he rumiat prou, però ho he de deixar madurar. De la meva vida professional... No he deixat d’anar al meu despatx d’advocat cada dia, i això m’ha permès tocar de peus a terra. El futbol pertany a la indústria de l’entreteniment, és una fàbrica de somnis, i la realitat generalment és una altra. Aquest aspecte el tinc decidit, perquè afortunadament van bé les coses, la política no em generaria cap incompatibilitat per seguir treballant. Evidentment, si decidís presentar-me i guanyés la presidència de la Generalitat aleshores sí que seria incompatible. Però tinc un temps prudencial sense posar en risc la decisió.

¿No creu que s’allarga massa, aquest festeig? Se li pot girar en contra?
Mai he estat un polític, mai dependré de la política. Tinc un despatx des de l’any 1988 i em guanyo la vida fent d’advocat, i si pel que fos decidís presentar-me i sortís bé, continuaré fent d’advocat, i si no surt bé, també continuaré fent d’advocat. No sóc un animal polític que, per viure, depengui de la política.

L’altre dubte és si es presenta sol o es presenta amb Reagrupament.
Si prenc la decisió, en valoro també el com. En un partit existent o en un moviment també existent. Però jo vull acció política, i això vol dir un partit polític, perquè l’objectiu és que Catalunya tingui un Estat propi. Cal tenir incidència al Parlament perquè, com que som una nació, Catalunya tingui capacitat per administrar els recursos propis. Aquest és el debat que hem de posar sobre la taula.

Tot són càbales però, ja posats, no és descartable que Carretero es presenti per Girona i vostè per Barcelona.
Vostès van molt al detall. No, primer haig de decidir si em presento. És cert, ja ho he dit, que moralment estic reagrupat. I quan parlem amb en Carretero sobre acció política i tots els principis als quals ens devem, hi tinc molta sintonia.

Si entrés en política seria per incidir-hi d’una manera important.
Si em presento serà perquè hauré decidit que tinc prou voluntat de servei per ser president de la Generalitat.
La meva voluntat serà ser president per servir el país.

¿I prou serenor com per, si no és així, passar quatre anys a l’oposició?
No he tingut mai por de perdre. Que no vol dir absència de pors; hi ha moltes coses que em fan respecte i una és la política. Però el meu sentit esportista em permet competir per guanyar i si no guanyo saber perdre.

En cas de bon resultat, pot dinamitar un nou tripartit i fins i tot un govern en solitari de Convergència. Amb què se sentiria més còmode?
Amb cap opció, perquè si entro és per ser president de la Generalitat. Si entro és per governar, no per decidir qui governa. Estic capacitat per governar, m’ho he demostrat al Barça. Evidentment no es pot extrapolar del tot a la política, però hi ha una sèrie de principis bàsics que sí.

Ser president seria condició sine qua non per governar amb algú?
No ho puc valorar. Però si m’hi poso serà seriosament i a totes.

Imaginem que és president. Què en diria del cas d’Ascó?
Si jo fos president lluitaria perquè Catalunya tingués un Estat que li permetés prendre les decisions sense que haguessin de ser cuinades per l’Estat central, i per tant decidir la nostra pròpia política energètica. Com l’econòmica, la social, la identitària, etcètera. Això és el que hem de tenir clar i per això necessitem acció política. Si jo vull una Catalunya que no practiqui el vassallatge amb l’Estat central, aleshores caldrà remoure estructures. Haurem de fer una revolució pacífica que il·lusioni els ciutadans.

ERC planteja coses similars.
Sí, però no les han portat a terme, no les han fet. Això és una petita decepció de tants anys de tripartit.

El tripartit és una decepció?
Per mi sí. Igual com ho va ser Zapatero, igual com ho va ser Convergència quan podia incidir de manera contundent en el govern espanyol. He entès els perquès, però no deixaven de ser decepcions i frustracions que ens han portat a la situació actual: un país narcotitzat que s’està morint perquè l’estan matant.

¿Es pot fer país des d’un organisme europeu de l’àmbit futbolístic?
Si no tens un Estat propi no, és un brindis al sol. Et diuen que ho fas molt bé i fins i tot reconeixen la realitat catalana, però t’acaben dient que no. Ho tinc descartat del tot.

Hem parlat de Carretero i Reagrupament. ¿La possibilitat d’anar amb ERC i CDC és igualment oberta?
Com que primer haig de prendre la decisió, ja ho pensaré. No m’han fet cap proposta. Si prenc la decisió és perquè segurament hi ha espai per a una nova força política, i perquè penso que al país hi ha molta gent disposada a defensar els nostres drets i fer un pas endavant votant a favor d’un estat propi per a Catalunya, que administri els nostres recursos i faci polítiques que millorin la vida dels catalans.