Esports

Àlex Corretja: "Psicològicament Rafa Nadal és un extraterrestre"

Entrevistav

Em rep al restaurant A la Piedra de Sant Cugat. Fa tot just un mes que ha inaugurat aquest negoci, que ja li rutlla.

¿No és estrany que sent fill d’un director d’escola et deixessin ser esportista professional?
De fet, gràcies a ser fill de director d’escola vaig poder estudiar amb professors particulars des dels deu anys. Això ho sap poca gent, però jo no anava a l’escola perquè m’entrenava cada matí de nou a una, i rebia classes particulars de tres a set. En quatre hores estudiava el que els meus companys feien en set o vuit hores a l’escola.

I vas arribar fins al COU?
No, vaig arribar fins al primer de BUP i ho vaig haver de deixar, perquè ja tenia 16 anys i havia de triar entre el tenis i els estudis. Vaig optar per ser tenista perquè, per sort, ja despuntava.

Despuntaves fins al punt que, quan tenies 12 anys, un mecànic de Sant Andreu, en Sánchez, em va dir: “A tu que t’agrada el tenis, recorda aquest nom: Àlex Corretja”. ¿Tan fàcil és preveure qui la tocarà bé, ja en aquesta edat?
És molt difícil, gairebé impossible... Però quan n’hi ha un que destaca el veus de seguida i dius: “Aquest té alguna cosa diferent”.

¿I la teva diferència amb la resta de nois que als 12 anys ja destacaven quina era?
A mi se’m notava l’alegria i la il·lusió i feia jugades diferents que no m’havia ensenyat ningú, ho portava dins... És molt estrany que passi de tan petit, però amb només 10 anys ja somiava que volia ser tenista.

¿Tu et quedes sense adolescència i sense joventut?
Totalment. I no me’n penedeixo gens. El millor que he fet a la vida és ser tenista, però l’adolescència i la joventut et passen que ni te n’adones. Pensa que als 16 anys, que vaig deixar els estudis, m’entrenava vuit hores cada dia.

¿El teu sacrifici va ser voluntari, o va ser la família que va voler tant sí com no que t’hi dediquessis?
No! Això és horrible. Això sí que ho aconsello a tothom: obligar és fatal. Si obliguen faran, a la llarga, un nen amargat, que es mosquejarà amb els pares, que acabarà marxant de casa i no serà ni tenista ni res de bo, perquè quedaria cremat per a tota la vida. Això ha de ser vocacional. O et surt, o és impossible que t’ho imposin. La meva il·lusió era ser tenista i vaig tenir la gran sort que vaig tenir uns pares que em van ajudar a tenir tranquil·litat.

¿Ser del Tenis La Salut marca el teu tarannà?
Crec que sí. La Salut té un ambient familiar especial que fa que els jugadors siguin molt més humans, perquè per davant de tot hi ha el fair play i després hi ha la victòria.

Guanyar el Masters, número 2 del món, guanyar la Copa Davis, dues finals a Roland Garros, al top ten durant tres anys... Com t’ho fas per no creure’t el rei del món?
Quan tens èxit a vegades et fa la sensació que pots opinar de tot. I potser està bé que puguis opinar, però és un risc pensar que tens el poder de la veritat o de la raó. Jo crec que no m’ho he cregut mai. Crec que l’important és la família i els entrenadors que et porten. Si ells et fan veure que no ets més que una persona que fa bé la seva feina i punt, no tens per què creure-t’ho.

¿Els entrenadors de tenis són un espècimen estrany?
La relació jugador-entrenador és molt estranya, perquè és una barreja de tot. Ha de ser amic teu, t’ha de tractar com un pare, t’ha de tractar com un germà en algun moment, però és la persona que més t’ha d’exigir. I com diu el meu exentrenador Javier Duarte, que és de les persones que més m’han marcat en la meva carrera tenística professionalment i personalment, “el tenis és un esport molt estrany, perquè qui paga no mana”. En el tenis tu estàs pagant al teu entrenador perquè t’exigeixi. I aquesta persona ha de saber en quin moment ha de poder estirar o donar corda i això és molt complicat.

Acaba sent un pare?
És totalment un pare esportiu. Et coneix molt més que el teu pare, la teva mare i la teva nòvia. Jo als 15 anys viatjava 30 setmanes l’any. I viatjar vol dir que dorms amb ell, esmorzes amb ell, dines amb ell, sopes amb ell. I dorms a la mateixa habitació que ell fins que ja tens un nivell d’ingressos que et pots permetre pagar dues habitacions. Fins que no arriba aquest moment, passen molts anys.

Tu serveixes per fer d’entrenador?
M’encantaria pensar que sí. La meva petita experiència d’aquest any amb l’Andy Murray, amb tres mesos d’assessorament més que d’entrenador, m’ha fet adonar-me que pots aportar moltes coses als jugadors actuals, perquè tu has viscut aquelles situacions i el jugador confia en el que tu li transmets. La frase de Valdano, que diu que “cada esportista hauria de ser primer exesportista i després esportista”, té tota la raó, perquè ara m’adono de moltes coses que quan ets jugador no saps veure. Em faria molta il·lusió agafar un jugador, poder-lo ajudar i intentar guanyar un Grand Slam.

Com és que a Barcelona mai no vas poder arribar ni a la final del Godó?
Doncs mira, francament, era incapaç de concentrar-me al 100% en el torneig. Tots els factors externs m’afectaven moltíssim. Jo sempre he sigut molt sentimental, i potser has de ser una mica més fred en segons quines coses... Em costava molt jugar a la pista central del Godó i sentir “Vinga, Àlex”, i pensar “Ostres, aquest és el que es canvia al meu costat al vestidor de La Salut”. Arribava al Tenis Barcelona i potser saludava mil persones abans d’un partit: “Com estàs?”, “Com et va?”, “Com està la teva nòvia?”, “Els teus pares són per aquí?”, “Et vaig veure la setmana passada en aquell partit”, “Quina llàstima aquell altre partit que se’t va escapar”... Tot això no em deixava concentrar. I a Roma, com que no sóc a casa, no em passa. Et donen boles i una pista per entrenar-te i ningú no et pregunta per temes personals. En canvi al Godó, a cada passa que feia trobava gent que coneixia de tota la vida i em descentrava.

¿Potser per a un esportista d’elit ser sentimental no és el més recomanable?
Si pogués canviar alguna cosa de la meva carrera, seria ser més egoista. Això no vol dir ser més mala persona, però no tinc cap dubte que sent més egoista hauria guanyat alguns títols més. Segur. En canvi, vaig pel món i em valoren molt com a persona, que és el que m’interessa i el que m’han inculcat els meus pares.

¿El millor Nadal contra el millor Corretja, com quedaríeu?
Això és molt lleig dir-ho, però vam jugar dues vegades i vaig guanyar jo...

Però ell era molt jove i tu eres molt gran...
Ell era molt jove, però jo ja estava patètic, també. Depèn de com ho miris, pots dir que el pitjor Corretja va guanyar el pitjor Nadal. El millor dels pitjors, per dir-ho així, vaig ser jo... Ara he vist jugar tant el Rafa, perquè gairebé li he comentat tots els partits, que el conec molt. Suposo que ell seria el millor, perquè si ha sigut el millor de la història de la terra batuda, no diré que tenia el mètode màgic per guanyar-lo...

¿Espanya no hauria patit tant per avançar-se a la Copa Davis amb Rafa Nadal?
Feliciano López està fent de Nadal.

¿En Nadal, la diferència la marca físicament, mentalment o tècnicament?
Sense cap mena de dubte, mentalment. És un prodigi. Sap gestionar perfectament les situacions amb només 22 anys. Tenir les idees tan clares sent tan jove és extraordinari. És capaç d’arribar a Roland Garros i guanyar-lo quatre anys seguits, i arribar a Wimbledon i guanyar, i arribar als Jocs Olímpics i guanyar l’or olímpic. I arribar a la final de la Copa Davis als 18 anys i guanyar. O ets un extraterrestre, o és impossible.

Ho és?
Completament. Estic convençut que psicològicament Rafa Nadal és un extraterrestre.

Et pots cansar de guanyar?
No. El problema és que t’avorreixis. O que la victòria sigui un hàbit, o que perdis la il·lusió per guanyar. I del Rafa sempre valoro que en cada partit, sigui a la ronda que sigui, sigui del torneig que sigui, hi hagi mil persones o quinze mil, surt igual a guanyar.

Tens 34 anys. ¿Si no hagués sigut per la malaltia de l’ull, encara series professional?
No ho crec. Potser sí que hauria jugat un parell d’anys més... El que no em va agradar va ser la forma com em vaig retirar, perquè va ser sense poder-me acomiadar del públic, sense jugar, i sense poder dir: “Fins aquí he arribat i ho deixo”.

Però què t’hi va passar a l’ull?
Un dia, entrenant-me, hi vaig començar a veure malament. No sabia què em passava i de sobte van veure que se m’havia fet una membrana a la retina. Em van operar i vaig estar vuit dies de bocaterrosa a casa, sense poder mirar res i sense poder aixecar el cap... O sigui, horrible. Però van ser vuit dies molt bons, perquè em vaig dir: “Quina sort que he tingut, mare meva, que això ha arribat en un moment que la meva carrera ja estava feta”.

¿Amb tot, et vas operar per tornar a jugar?
Em vaig operar, bàsicament, perquè no hi veia gens. I ara he recuperat fins a un 60% de visió.

En 15 anys de professional, se sap que només en premis has guanyat més de 10 milions de dòlars. ¿T’incomoda que aquestes xifres se sàpiguen?

La veritat és que no m’ho he plantejat mai...

Tu no t’has fet andorrà?
No. Jo he residit tota la vida aquí, a Catalunya. A Sant Cugat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.