Assalt al tron perdut

Barça i Reial Madrid es presenten irreconeixibles al primer clàssic de la temporada. Irreconeixibles per als seus seguidors, per a ells mateixos i per a qualsevol que els veiés en l’últim duel particular, fa només set mesos. Llavors, el Barça sortia del Bernabéu enfonsat, humiliat, a 17 punts del campió i immers en una crisi esportiva i institucional, mentre que els blancs celebraven amb una orgia a costa de l’etern rival el seu segon any de regnat consecutiu. Set mesos després, la crisi ha agafat el pont aeri i el Barça està en condicions de rescabalar-se en tots els sentits.

L’oportunitat està servida per al conjunt blaugrana, que ha sabut capgirar fins a tal punt la seva realitat que avui hi ha un notable consens sobre la superioritat del seu equip, del seu futbol i dels seus números i també sobre la seva capacitat per recuperar el tron perdut –o seria millor dir entregat– fa dues temporades.

Diu el tòpic que en futbol tot és possible, però l’aposta absolutament majoritària a poques hores del clàssic del Camp Nou és per una victòria clara del Barça que relegaria el Madrid a 12 punts de distància en la cursa per la Lliga i fora dels llocs de Champions. A mig camí entre la prudència i la venjança, els jugadors blaugranes no amaguen el seu desig de tornar el cop als blancs. Que el Madrid guanyi avui al Camp Nou potser no és impossible –com deia Schuster–, però és bastant més probable que en surti golejat.

El seu pecat ha estat desaprofitar la posició dominant que tenia abans de l’estiu i arribar a la cita d’aquesta nit debilitat esportivament, tocat moralment i sobretot desinvestit de l’autoritat que se li suposa al campió de les dues últimes Lligues.

El gir copernicà que s’ha produït des del passadís i el 4-1 de l’últim clàssic el 7 de maig passat té molt a veure amb la gestió dels respectius projectes. Laporta va purgar els errors de gestió amb una moció de censura, que va superar pels pèls, i una segona escissió a la directiva, però va fer el cop de timó que exigia la situació.

En connivència amb Txiki Begiristain, va tirar de bisturí i va acomiadar Rijkaard, Ronaldinho i Deco; va marcar la línia esportiva renovant l’aposta per l’estil de joc i arriscant amb la designació de Guardiola, i va fitxar segons les necessitats de la plantilla. Guardiola ha fet la resta en temps rècord: ha corregit el rumb del vestidor i de la preparació, i ha construït un equip competitiu, ambiciós i fiable, que ha congeniat amb el lideratge d’un crac emergent com Messi.

‘L’heroica’, o res
Als antípodes del sentit comú, Calderón i Mijatovic van preferir apostar per la grandeur d’un fitxatge únic però impossible (Cristiano Ronaldo) que per consolidar i millorar la plantilla, com volia el seu tècnic. Això, els intents desesperats per Villa i Cazorla a finals d’agost i la venda de Robinho, van afeblir i descompensar el Madrid i van posar Bernd Schuster a l’entrada d’un carreró sense sortida.

L’alemany n’ha sortit aquesta setmana, destituït i substituït per Juande Ramos. I el seu equip n’ha sortit estancat en la seva progressió, liderat per una figura en decadència (Raúl) i debilitat per una trajectòria erràtica i un munt de lesions. Per a l’equip blanc, l’heroisme és l’única alternativa al fracàs.