A la final 24 anys després

La selecció espanyola va aprofitar l’oportunitat històrica que li oferia la semifinal davant Rússia per obtenir plaça a la final de l’Eurocopa per tercera vegada en la seva història. La primera va ser fa 44 anys (Espanya 64), la segona en fa 24 (França 84) i la tercera, a Àustria-Suïssa 08, la jugarà demà passat al Prater de Viena davant la selecció d’Alemanya.

El criticat Luis Aragonés no només haurà portat l’equip espanyol més enllà de la frontera fatídica dels quarts de final, sinó que l’ha conduït sàviament fins a la final, extirpant tumors, exorcitzant fantasmes i, cosa que resulta futbolísticament més gratificant, mantenint-se fidel al mateix estil de joc que no va resultar fa dos anys durant el Mundial.

Amb aquesta coherència i amb aquest estil, els seus jugadors van matxacar per segona vegada l’equip revelació d’aquest torneig. Si en la fase de grups li van clavar quatre gols, ahir n’hi van endollar tres més; set en total, a tota una semifinalista de la competició.

Es podria pensar en un marcador excessiu després de les taules (0-0) del descans i d’un primer temps equilibrat en l’estratègia i el xoc de forces, que apuntava a un final més incert. Però la segona part de l’equip espanyol i la del rus van ser com el dia i la nit i el gol de Xavi, als 5 minuts de la represa, el punt d’inflexió.

O potser no. Potser va ser la lesió de Villa, poc abans del descans, la que va marcar la diferència. L’entrada de Cesc va alimentar i diversificar les opcions del joc de migcamp espanyol i, en una d’aquestes, Iniesta –obert a la banda– va buscar l’arribada de Xavi i va provocar el KO tècnic del rival.
L’equip espanyol, tantes vegades insegur i desconfiat respecte a les seves possibilitats, ja havia recuperat la pau mental amb el triomf en quarts davant Itàlia, i ahir, amb l’1-0, es va alliberar també de la pressió que suposava ser el favorit i haver de demostrar-ho davant una Rússia sorprenent però inexperta i inferior.

A partir d’aquell moment, els d’Aragonés no només van seguir controlant del tot els intents decreixents d’Arxavin (inèdit), Pavliuxenko, Jirkov i companyia, sinó que van començar a explotar tot el seu potencial.

Els russos, impotents davant el control, l’anticipació i la circulació rivals, es miraven intuint el sostre del seu campionat. I les assistències de Cesc, culminades per Güiza i Silva, van fer la resta.