Espanya guanya la seva tercera copa Davis

L'equip espanyol va aconseguir el seu tercer títol de Copa Davis després d'una final en què, ni de bon tros, no era favorit. Havia viatjat al Mar del Plata sense el seu jugador més desequilibrant, Rafa Nadal, vigent número 1 mundial, i per si no n'hi hagués prou l'esperava un rival que havia lligat fins al més mínim detall (començant per la pista) perquè no se li escapés el trofeu que fa tant de temps que persegueix. Una Argentina que no havia perdut cap de les 13 eliminatòries que havia disputat a casa, i d'això en fa 10 anys, sense oblidar el suport incondicional, que arriba a ser asfixiant, de la que probablement és l'afició tenística més sorollosa del món.

Amb tot això, i sense rebaixar la transcendència dels dos anteriors (els aconseguits el 2000 a Barcelona contra Austràlia i el 2004 a Sevilla contra els Estats Units), probablement en el futur aquest serà el títol més valorat pels espanyols. Almenys per emotivitat i per haver estat el primer conquerit com a visitant.

Per tot plegat es pot definir com la Copa Davis del miracle, sobretot tenint en compte que ni tan sols va ser necessari el cinquè partit. Amb els pronòstics aclaparadorament favorables als argentins, el capità, Sánchez Vicario, va haver de recórrer al pla B davant la baixa de Nadal i el mal moment de David Ferrer. I li va sortir impecable.

Sobretot ahir, en què va apostar per Fernando Verdasco en detriment de Ferrer per disputar el partit que s'intuïa decisiu. Un cinquè matx, amb Nalbandian a la pista, hauria suposat temptar massa la sort. El de Verdasco i Acasuso, substitut de Del Potro, va ser un pèssim partit, ple d'errades a causa de la pressió, però vibrant i molt emocionant al llarg dels cinc sets (6-3, 6-7 (3), 4-6, 6-3 i 6-1) i gairebé quatre hores de durada.

Espanya ja és l'equip més llorejat del segle XXI i, com assegurava ahir un eufòric Sánchez Vicario, "amb possibilitats d'entrar a la història gran del tenis".