La final de copa del 1984, o la batalla del Bernabéu
25 anys després, es reedita una final Barça-Athletic amb el record de la batussa del 1984
Tot i que el naixement de la copa del Rei va ser una idea dels fundadors del Real Madrid, la història d'aquesta competició l'han escrita el Barça i l'Athletic, els dos clubs que n'han guanyat més títols. Avui, gairebé 25 anys després del darrer cop, tots dos es retroben en una final de la copa. 25 anys després d'aquella final del 5 de maig del 1984 al Santiago Bernabéu de Madrid, en què un solitari gol d'Endika va permetre a l'Athletic de Javier Clemente fer el doblet. Aquella final, recordada per la invasió d'aficionats bascos i catalans que van omplir el Bernabéu de senyeres i ikurrins, però també per la baralla multitudinària que es va viure a la gespa a la fi del partit, amb Maradona com a epicentre de tot plegat. Aquell, de fet, va ser el darrer partit del geni argentí vestit de blaugrana. La final dels «milions contra els collons», com cantaven els aficionats bascos. La final del Barça que apostava més que mai pel toc, amb l'advocat defensor del futbol ofensiu César Luis Menotti a la banqueta, contra un Athletic que reflectia més que mai la realitat de la seva terra: un equip dur, que encaixava i que pegava fort. Un equip poc imaginatiu, però valent. L'equip de Javier Clemente, vaja.
El 1984, ni Bilbao ni Barcelona s'assemblaven gens ni mica al que són ara. Era l'època de la Barcelona preolímpica, amb barraques, amb un toc canalla, amb el seu Barri Xino, amb els policies encara de marró, amb els records del vell règim encara a la cantonada i amb les primeres desil·lusions en veure que no arribava tot el que s'havia somiat el 1975. A Bilbao, no existien ni el Guggenheim ni el metro. La ria estava franquejada per masses grises de ferro, fàbriques, drassanes i els grans forns de Biscaia perdent pes i treballadors. Eren els pilars d'una economia basca en crisi, que convertien Bilbao en un niu d'insatisfacció, amb el nacionalisme radicalitzant-se més que mai de manera violenta, amb els obrers sortint al carrer, amb l'Athletic com a única alegria. En aquella època, la ria només es va tenyir de color quan més d'un milió de persones van sortir a veure com la Gabarra, l'històric vaixell que celebra els títols de l'Athletic, passejava els campions de les lligues del 1983 i el 1984. O els de la copa d'aquell recordat 1984. Aquell era una període en què l'Athletic, amb un grup de jugadors que coneixien de primera mà la duresa del dia a dia a Bilbao, va donar més alegries als seus que un Barça que caminava per aigües turbulentes, a mig camí de la final de Basilea i la lliga de Venables.
Dos equips enemistats.
«Nosaltres ni vam preparar aquella final. Estàvem concentrats a guanyar la lliga, i un cop es va guanyar, la setmana anterior va ser tota de celebracions. No hi vam pensar gaire, en la final, no és com ara. Però un cop vam arribar al camp vam veure que la nostra afició ja havia guanyat el primer partit, que jugàvem a casa», recorda De Andrés. Andoni Zubizarreta, llavors el jove porter de l'Athletic, li dona la raó. «Anàvem a guanyar, però és cert que no havíem estat dies i dies pensant en la final.»
El Barça, doncs, era víctima de la seva ansietat per revenjar-se d'un Athletic que li havia pispat la lliga i havia destrossat les cames als seus cracks. Els bascos, en canvi, jugaven tranquils i van tenir la sort de marcar ben d'hora gràcies a Endika, una de les sorpreses en l'alineació d'aquell dia, en el minut 13. Sorpresa per a tothom menys per a Clemente, que abans del partit declarava a TVE: «Potser els informadors no hi pensaven, però he fet l'alineació ideal per guanyar, sense sorpreses.» I va encertar. Aquell gol va permetre a l'Athletic tancar-se a defensar com fos la seva porteria. «Marcar ràpid ens va ajudar molt», confirma Zubizarreta.
La baralla final.
Endika:«Vam emocionar tot un poble»
TONI PADILLA
—25 anys després, com recorda aquell gol?
—«Crec que he necessitat aquesta final per adonar-me del valor d'aquell gol. Llavors va ser com fer un gol més. Aquests dies, però, l'he vist molt i, sobretot, he vist el que va generar. Des de dins, llavors, no ho veia, però ara veig el que desperta l'Athletic quan la gent encara em para per recordar el gol, quan veus que vam emocionar tot un poble amb aquella copa i aquell doblet.»
—Però vostè no havia de jugar i, en canvi, va ser l'heroi...
—«Aquell dia vam jugar per sorpresa tant Patxi Salinas com jo. A Clemente li agradava fer rotacions, en funció del rival. També va jugar Txato Núñez de lateral esquerre, fet que no passava sempre.»
—Era un Athletic diferent, ja que va fer doblet...
—«Ens va donar molta tranquil·litat haver guanyat la lliga just abans de la final, i ens va motivar molt veure 60.000 persones que s'havien desplaçat per estar amb nosaltres.»
—No estava nerviós abans de la seva primera final?
—«Molts érem ben joves, tot i que també hi havia veterans com ara Goikoetxea i Dani. Ara, just abans del partit va entrar al vestidor el nostre encarregat del material disfressat d'Eva Nasarre [una presentadora de l'època] i ens va fer riure. Va trencar la tensió i vam sortir a jugar més tranquils.»
—Treballa de professor en una ikastola. Veu en els nens que es transmet la passió per l'Athletic?
—«Per sort, sí. Tots porten la samarreta aquests dies.»
—Serà una final polititzada?
—«Segurament. La del 1984 ja ho era, era una època de crisi econòmica, com ara, i l'Athletic ajuda a portar millor les penes. Estarà polititzada pel que signifiquen l'Athletic i el Barça, per dos països que reclamen més llibertats.»
entRevista a ENDIKA GUARROTXENEA.
Memòria selectiva, històries superades
Pep RieraRetrocedir 25 anys és un viatge arriscat, perquè és més fàcil ser fidel a la idealització que a la realitat. El maig de 1984 els que ara tenen la meva edat érem tan rebels i inconscients com es pot ser als 21 anys, o tan conformistes i responsables com potser érem en realitat. La qüestió és que el Barça ens va oferir una oportunitat per viure una aventura engrescadora. Els més joves, els que ara tenen l'edat que llavors teníem nosaltres, no se'n poden fer a la idea. Aquell 1984 ja feia deu anys que el Barça no guanyava la lliga, i encara gràcies que la copa ens donava alguna alegria (1978, 1981, 1983) i també alguna Recopa d'Europa (1979, 1982). Però la lliga i la copa d'Europa eren somnis frustrats. Per això s'entén que una final de copa a Madrid entre el nostre equip i el millor equip del moment (l'Athletic va arribar a la final sent ja campió de lliga) era una ocasió especial. A més, alguns ja havíem estat a La Romareda l'any anterior per gaudir la copa que el Barça va guanyar al Madrid, amb el gol en planxa de Marcos (també va ser el partit en què Migueli va fer volar Bonet, destraler central blanc). Cap a Madrid, doncs. Sortint de matinada, vam arribar a Madrid al matí, amb prou feines sense haver dormit. Els desplaçaments es feien en autocar (o tren o cotxe particular), res d'avió. Què fan desenes de milers de bascos i de catalans un 5 de maig de 1984 a Madrid? Passar-s'ho pipa, és clar. Amb més o menys sensibilitat identitària, portàvem colors diferents però compartíem sentiments en territori enemic. Poder lluir colors propis (els del club i els del país) en plena capital era més estímul per a la germanor que per tenir en compte l'enemistat entre els clubs per les successives lesions de Schuster (1981) i Maradona (1983) a peus del carnisser Goikoetxea. Això va quedar per als jugadors, en el lamentable final del partit. Afortunadament, d'aquella experiència em queda el record d'un dia festiu entre dues aficions amb simpaties mútues. Com quan vam entrar al Bar Cinegético, ple d'aficionats de l'Athletic, i ens vam afegir als seus cants: «Ospe, ospe ospe, Julián Gorospe! Ani, ani, ani, Ruiz Cabestany! Eta, eta, eta (ep, això sona fort!), Marino Lejarreta!» I la xiulada unànime a l'himne espanyol. El partit va ser dolent. El Barça no va jugar bé. I l'Athletic, superior anímicament, va imposar el seu antijoc, que ni Maradona ni Schuster van saber trencar. I llavors, aquell combat salvatge al final. En aquell moment a molts se'ns van passar les ganes d'anar a més finals. Dos anys després, però, érem a Sevilla. Mala memòria o la passió que ens hi va dur. Però aquesta és una altra història. També superada, afortunadament.
