Una qüestió d'honor

Haurien de passar coses molt i molt estranyes perquè l'Espanyol baixés de categoria. Gairebé tots els guarismes hi juguen a favor. Només falta algun puntet avui contra l'Almeria, i a dormir tranquils. L'altre dia contra l'Athletic es va fer el que s'havia de fer. Ni que fos de penal injust. Un a zero, tres punts i cap a casa. A Almeria no pot passar com el dia de l'Atlético. Dos gols d'avantatge en el descans han de ser una garantia per poder esgarrapar alguna cosa positiva. Cal esperar que avui sigui l'última final, per mèrits propis o per deixadesa dels contraris.

El seguidor periquito ja està tan acostumat a la transcendència de cada partit que ja hi posa pell morta. Apa, a animar fins a enrogallar-se i si el resultat és positiu, a fer un sospir de «s'ha acabat» reparador. Per cert, no em sembla pas malament el que està muntant la federació de penyes. Durant tot aquest absurd i llarg calvari que encara no s'ha acabat, l'afició blanc-i-blava ha reaccionat com molt poques vegades. I ho ha fet de tal manera que ha eclipsat qualsevol iniciativa de la directiva en el moment de donar suport a l'equip. I com que s'ha sortit del pou està satisfeta, però no pot oblidar. Legítimament, s'ho ha guanyat, reclama que no li tornin a fer passar aquests mals tràngols i exigeix responsabilitats, que n'hi ha. Des la poca, nul·la, paciència que es va tenir amb Tintín Márquez, a l'errada monumental de fitxar Mané, que només va servir per agreujar la situació. I tot per tornar al principi i agafar un entrenador de la casa. Massa precipitació, massa improvisació, massa nervis i poques explicacions a tantes decisions incoherents. Tan bon punt l'equip estigui salvat, el president Daniel Sánchez Llibre ha d'anunciar, sense embuts, la seva dimissió, tan bon punt hagi tallat la cinta d'inauguració del nou estadi. Només així podrà salvar la seva imatge i tindrà ocasió de sortir per la porta gran: «La casa ha de posar de relleu la dignitat del senyor, però no és a la casa que s'ha de fonamentar tota la dignitat; la casa ha d'ésser honorada pel senyor, no el senyor per la casa», va escriure Ciceró.

Toca renovació, i que sigui profunda. I ara que s'ha posat tan de moda això dels exjugadors que tallen el bacallà als clubs grans... Per què no obrir la porta de la presidència a una persona amb la sensatesa de Joan Golobart?

Per cert, no he entès aquest talibanisme estúpid que ha condemnat a l'oprobi la Noemí. Potser sí, a algú li ha fet mal d'ulls que aquesta noia mostrés les seves simpaties reals. Doncs se l'adverteix, amb discreció, i ja està. És al camp quan juga que se li ha d'exigir que defensi el club que la paga.