crònica d'ambient

miquel roca

Amb Roma als ulls i el català a les orelles

Si es para bé l'orella, a les dotze del migdia de cada dia de l'any es pot sentir ressonar des de bona part de Roma una canonada. Surt del canó de Garibaldi, relíquia militar amagada al turó del Gianicolo, des d'on es perpetra una tradició amagada també de moltes guies turístiques de la capital italiana. Ahir a Barcelona no es va sentir la canonada de Roma, i deuria ser aquest l'únic element que va diferenciar viure el dia de la final a la capital italiana o viure'l a Catalunya. Per la resta, recrear-se a totes hores en la sensació de ser al Coliseu, a la Fontana di Trevi, als racons de postal del centre històric i als voltants de l'Estadi Olímpic, era un joc que, del sofà estant, només requeria pitjar un botó del comandament a distància. S'hi van abocar especialment dues cadenes que no emetien el partit, l'ascendent tele del club i la pública del país. Ara s'acabarà la lliga i cessaran les hostilitats de la «guerra» del futbol», però de seguida sentirem a parlar d'un altre foc encreuat entre els que defensaran que el desembarcament de TV3 a Roma ha estat el que tocava i els que l'acusaran de ser una tele rendida a uns colors. Com si no fossin els colors de molts.

Un dia tan mediàticament monogràfic com el d'ahir ha de ser difícil de pair per a qui no agrada el futbol. Els que busquen refugi de la pilota, ens veuen, als devots, com uns abduïts per un pensament únic que s'ha tornat universal. S'equivoquen. Des de la cruïlla de cultures que és el futbol es pateixen els mateixos pensaments únics que existeixen més enllà del futbol. El partit d'ahir es veia per Antena 3 i pel Canal Plus, i cap de les dues cadenes amb seu a Madrid oferia la possibilitat de seguir el partit en català. La UEFA va reconèixer el català com a llengua oficial en aquesta final, i la Gazzetta dello Sport publicava un article adreçat a l'afició barcelonista i ho feia en català, però aquells que ens diuen los nuestros, que no som nosaltres tal com som sinó tal com ens voldrien, continuen a la seva. La narració d'Antena 3 no va tenir res de pro barcelonista per més que hi hagués Bakero i Ferrer de comentaristes, i el primer esclat d'alegria un cop consumada la victòria va quedar reduït a un requadre de pantalla mentre feien anuncis i promocionaven Los hombres de Paco, però el que de veritat ens hauria d'amoïnar és que, un esdeveniment que arriba a cada racó de món en la llengua pròpia, a Catalunya no es pugui seguir en català i ningú no mogui un dit per fer-hi res. L'any que ve TV3 tindrà els drets de la lliga de campions i aquest problema semblarà arreglat, però reviurà amb altres formes.

Contra l'oblit del català a la tele, sempre queda la ràdio. No és casualitat que les grans victòries del Barça comportin el record de grans moments de futbol en català a cau d'orella. En Puyal va començar recordant que havia retransmès la primera final europea fa 40 anys, però el millor al cap del temps és que Puyal, sent el primer, ja fa temps que no és l'únic. Per varietat sonora de debò, però, la que es va desencadenar amb els gols d'Eto'o i Messi i amb l'èxtasi absolut després del xiulet final del partit. Aleshores sí que van ressonar salves i canonades per tot el país, i cap venia del canó de Garibaldi de Roma. La nit es preveia llarga amb epicentre a Canaletes, punt tradicional de celebració des que la gent blaugrana s'hi aplegava a llegir la pissarra on s'escrivien els resultats dels partits. De la llarga història, en vivim les hores més grans.


Un dia tan mediàticament monogràfic com el d'ahir ha de ser difícil de pair per a qui no agrada el futbol



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.